Le Carré i l'enyor de la Guerra Freda

La mort del novel·lista John le Carré m'ha fet retornar al meu segle, que no és aquest. La Guerra Freda fou el clímax de l’anomenada Era de les Ideologies. Fa 40 o 50 anys, qüestions tan diferents com la del referèndum de Crimea de 2014 o la del suposat ciberespionatge rus a institucions nord-americanes que s'ha conegut aquesta mateixa setmana haurien estat analitzades només en clau ideològica. Llavors hi havia dues polaritats que s'oposaven dicotòmicament: el capitalisme occidental i el comunisme de l'URSS. Ja sigui per qüestions de complicitat generacional, per nostàlgia d’aquell món senzill de bons i dolents o per pura mandra intel·lectual, aquests tipus d’anàlisis anacròniques encara tenen una certa vigència. Evoquen -dit sigui de passada- aquells articles d’opinió immediatament anteriors a la Segona Guerra Mundial que continuaven patèticament encaparrats en les tàctiques del general Von Kluck a la guerra del 14, en la batalla de Verdun o, fins i tot, en l’Imperi Austrohongarès o les guerres napoleòniques. La Guerra Freda no existeix, però alguns intel·lectuals europeus continuen prenent partit per algun dels ara fantasmagòrics bàndols.

Els conflictes que abans avaluàvem en clau ideològica ara són contemplats en clau identitària. I demà ja ho veurem... Le Carré va ser prou hàbil per deixar de banda les velles polaritats de l'escaquer mundial i fer-se ressò de les noves. Altres plomes, en canvi, continuen escrivint amb el xip tronat de fa mig segle. Allunyem-nos un moment de la Crimea de fa sis anys o dels ciberespies d'aquesta mateixa setmana: ¿què li passa a Haití -tan a prop dels EUA-, què li passa a Albània -enmig de la UE-? Quina és la causa de la misèria que els subjuga, desastres naturals a banda? Fa un temps s'hauria esgrimit en aquest punt concret una consideració ideològica dual i autocomplaent. Uns haurien subratllat que Haití és un país genuïnament capitalista, i uns altres que l’Albània actual és una herència paradigmàtica del socialisme real. Empat, doncs. Des de la perspectiva majoritària del pensament postmodern, en canvi, el subratllat faria -fa- referència a qüestions d’identitat cultural. D’Albània no es voldria recordar el sinistre llegat d’Enver Hoxha, sinó potser la seva tradició islàmica en un entorn eslau. I d’Haití no ens referiríem tant a Duvalier i els seus tontons macoutes sinó a aquella manifesta anomalia cultural que tan bé va descriure Laënnec Hurbon a Le barbare imaginaire (1987), probablement el millor assaig que s’ha escrit mai sobre l’especificitat d’aquell país caribeny. Tornem a les preguntes de difícil resposta: ¿tenen raó els qui encara apel·len avui -en clau marxista o postmarxista- a referents purament econòmics per explicar la situació de determinats països, o bé l'encerten més aquells qui remarquen aspectes relacionats amb les seves identitats culturals? Potser les claus interpretatives del segle XX no valen per al segle XXI, de la mateixa manera que les del segle XVI no valien per al segle XVII. El vell Le Carré ho va tenir clar i, malgrat conèixer bé aquell món polaritzat i esquemàtic, girà full sense contemplacions.

I tot així... com enyoren alguns aquell món de bons i de dolents, de blancs i de negres sense matisos de gris! De fet, la política encara està condicionada per aquell esquematisme primari i infantil. O una cosa o la contrària. El ressort mental encara és vigent, i prové directament del món tens, però alhora segur, de la Guerra Freda. Als més joves de la colla, això d'un món "tens però segur" els sonarà potser a contradicció flagrant, però resulta que va ser així: les dècades del 1950 i 1960 van ser alhora les més pròsperes de la història recent en termes econòmics i també les més crispades -que no violentes- en termes militars. La política mundial de blocs era diàfanament clara i, a més, s'havia passat del càntir i la somereta al frigorífic i el 600 (o els seus equivalents locals en altres països occidentals). La clau de tot plegat era un equilibri artificiós i precari, però equilibri al cap i a la fi. John le Carré va estilitzar aquell món, amb tot el que això comporta. Els qui hi van sortir guanyant, literàriament parlant, van ser els soviètics, però. Per poder fer un contrast "equilibrat", Le Carré dibuixà aquell món lleig i ineficaç, ple d'economats desolats i de coses que no funcionaven, com si es tractés d'un simple revers alternatiu d'Occident. Putin li ha comprat la caricatura i l'ha transformat en la base de la seva política exterior. Les velles inèrcies han fet la resta.