Les que hem seguit amb interès la vida política llatinoamericana coneixem de primera mà el fenomen del lawfare. Es tracta de la utilització il·liberal de les instàncies judicials per a la disputa política, arribant fins i tot a la destrucció i/o empresonament de l’oponent polític. Aquesta utilització fraudulenta dels tribunals pot acabar pervertint la vida política d’un país i alhora suposant una important devaluació de la seva qualitat democràtica. Els casos Lula al Brasil, Rafael Correa a l’Equador o Evo Morales a Bolívia dibuixen de manera clara aquesta combinació entre la manipulació de la justícia (amb pràctiques que sembla que formalment s’ajusten al procediment però allunyades de l’esperit garantista) i una participació activa d’alguns mitjans de comunicació. És més, es tracta d’una retroalimentació entre l’activisme judicial i mediàtic.
No sorprèn que en contextos com els citats les víctimes d’aquest fenomen siguin principalment lideratges de forces de progrés. Tampoc no és d’estranyar que a la regió amb més desigualtat del planeta, amb unes estructures institucionals força dèbils, el poder judicial sigui ontològicament conservador. I que en contextos d’importants transformacions econòmiques, polítiques i socials una part d’aquest poder judicial s’alineï amb les oligarquies per aturar les noves mesures. Uns poderosos que han mantingut els seus privilegis gràcies a la pobresa i indigència d’amplis sectors ciutadans i que, de cop, passen a ser governats per “los nadie ” (agafant prestades les paraules de Galeano). Sindicalistes, acadèmics d’esquerres o indígenes ocupen llocs de poder com mai fins ara havia succeït.
‘Lawfare’ a casa nostra. El context català, espanyol i, en general, europeu dista d’aquesta realitat descrita. Ara bé, malauradament, també hem de parlar de lawfare. En els últims anys em venen a la ment, entre d’altres, els casos d’Alberto Rodríguez o Isa Serra (condemnats per fets vinculats a moviments socials), Vicky Rosell, Íñigo Errejón, Xavier Trias o Pablo Iglesias (implicats en casos força incomprensibles i amb conseqüències político-comunicatives però no penals), Ada Colau i altres regidors de l’Ajuntament de Barcelona (amb acusacions vinculades a l’impuls de mesures ambientals o d’habitatge) o la recent imputació de Mónica Oltra per suposadament haver encobert uns abusos del seu exmarit encara que el mateix jutge digui que no n’hi ha “prova directa”. També pot ser considerat lawfare l’activisme judicial que intenta deslegitimar i desgastar l’actuació del govern de coalició PSOE-Podem. Dos exemples: 1) el qüestionament de la utilització de l’estat d’alarma durant la pandèmia del covid-19 (el TC diu que s’hauria d’haver fet ús de l’instrument de l’estat d’excepció); 2) la reobertura per part del Suprem de la discussió judicial sobre la concessió dels indults als presos independentistes, institució que és competència de l’òrgan executiu.
El lawfare tal com l’he presentat en aquest article no és l’única deriva il·liberal que es produeix a casa nostra. Fins i tot potser no la més important. Però en qüestions que tenen a veure amb la regressió de l’estat de dret crec que cal filar prim. Des del meu punt de vista no tot és lawfare. No he posat l’exemple dels diferents judicis al Procés, o fins i tot de les inhabilitacions per pancartes (Torra i Juvillà), perquè penso que entrarien en una altra categoria: l’ús de l’excepcionalisme per gestionar un conflicte polític. O dit en unes altres paraules, estem davant de la utilització de la cultura de l’emergència, dels macroteoremes i dels jutges militants per fer front a qüestions que consideren d’estat: la lluita contra el terrorisme, la integritat territorial, etc. Sé que la línia de la tipologia és fina i porosa, però crec que la judicialització del procés independentista té uns patrons que s’assemblen força a la gestió de l’últim tram del conflicte basc i al paper d’alguns jutges estrella, amb una important autonomia corporativa dels jutges.
Filar prim. Mónica Oltra, en la declaració pública el dia de la seva dimissió, i com a bona comunicadora que és, dibuixava molt bé l’emmarcament i els objectius del lawfare : “Ganan los malos [...]. Ens estan fulminant un a un amb denúncies falses. I el dia que vostès vulguin reaccionar els hauran fulminat també a vostès”. Però és més, la mateixa Oltra fa uns anys (es pot veure en diversos vídeos recuperats a les xarxes) exposava un element rellevant: conscient de la possible utilització partidista dels tribunals, demanava la dimissió als dirigents del PP acusats de corrupció no pel fet d’haver estat imputats sinó per les proves que s’anaven fent públiques. És a dir, pel contingut. És una frontera complexa però segurament més justa i útil en relació al fenomen que estem descrivint. I que hauríem de ser capaços d’incorporar per no continuar fent créixer les pràctiques de lawfare.
