El 'lawfare' i l’imperi de la llei

El Tribunal Suprem en una imatge d'arxiu
21/10/2021
3 min

Des de fa segles, l'estat espanyol ha demostrat ser un sistema expert en reprimir la dissidència política i qualsevol amenaça que pugui posar en risc el manteniment de l’statu quo. Ho ha fet valent-se de totes les institucions i de tots els espais de poder que fossin necessaris perquè, sempre, el fi ha justificat els mitjans. 

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aquesta setmana s’ha presentat l’excel·lent llibre de Damià del Clot Lawfare, l’estratègia de repressió contra l’independentisme català (Editorial Voliana), en què es fa una fotografia panoràmica precisa dels mecanismes de repressió que ha anat construint i perfeccionant l’Estat durant el darrer segle, però que beuen d’una llarga tradició a bastament provada en múltiples episodis de colonització i assimilació. En el cas de Catalunya, resulten incomptables els intents del poder espanyol per esborrar del mapa tots els elements que configuren la identitat nacional catalana, des de la llengua i la cultura a les institucions i el dret civil, i per reprimir, al preu que sigui, els moviments polítics que han agafat la bandera de la llibertat.

La construcció d’un enemic exterior del qual cal protegir-se i defensar-se ha servit per forjar la pròpia identitat i engreixar una maquinària implacable, que al llarg de la història s’ha manifestat en formes diverses, però sempre amb la mateixa lògica. En la tradició repressiva espanyola ha estat una constant intentar legitimar, a través de l’aparença de la legalitat, unes formes d’actuar orientades a perseguir els adversaris i els enemics de la pàtria.

Del Clot ens explica l’obsessió dels aparells estatals per convertir en un corpus legal allò que no és més que un projecte ideològic, de manera que la legalitat acabi sent una forma d’imposar-lo. Tota la trama institucional de l’Estat està al servei d’una legalitat feta a mida per perseguir i reprimir la dissidència. Durant el règim franquista es va crear i consolidar una arquitectura institucional que avui, convenientment legitimada amb el paraigua de la Constitució, continua funcionant basant-se en els mateixos patrons. En el llibre es fa un inventari complet de les institucions i els estaments que estan al servei de perseguir tot allò que no encaixa en una idea d’Espanya uniforme.

És especialment pedagògic el retrat que es fa del sistema judicial i la seva evolució. De forma argumentada i documentada es destaca que la fi de la dictadura i l’inici del període democràtic es va produir sense solució de continuïtat. Els mateixos que ahir dictaven sentències en nom del Caudillo ho van continuar fent l’endemà mateix en nom de Sa Majestat. La judicatura espanyola s’ha sotmès acríticament a l’imperi de la llei per perpetuar un model concret d’estat i de societat, deixant en un segon pla l’ideal de justícia que s’espera d’un tribunal. 

Aquest llibre sobre el lawfare a Espanya no és cap manual d’història. Aquesta pràctica és avui ben vigent i en la darrera dècada ha estat l’instrument utilitzat per combatre el projecte polític independentista sota una aparença i una retòrica de problema jurídic que no té res a veure amb la política. La repressió contra l’independentisme és el resultat de la inèrcia i de l’expertesa d’un sistema que activa els seus ressorts en tots els àmbits i amb totes les modalitats. El poder judicial, la fiscalia, els cossos policials, l’administració de l’Estat, l’Agència Tributària, el Tribunal Constitucional, el Tribunal de Comptes o la Junta Electoral Central, juntament amb aparells de propaganda que a vegades es disfressen de mitjans de comunicació, han funcionat amb un objectiu compartit.

La causa general contra l’independentisme esdevé un exemple paradigmàtic de lawfare perquè s’ha perseguit una ideologia i un moviment polític amb les eines de l’estat de dret. Com hem vist, el gran esforç dels aparells de l’Estat no s’ha centrat a ajustar les acusacions a uns fets concrets; al revés, ha retorçat la realitat tant com ha calgut per fer quadrar els fets amb el tipus penal desitjat en cada moment. En definitiva, s’han activat tots els mecanismes per transformar la presumpció d’innocència en presumpció de culpabilitat, amb una guerra de propaganda i desinformació aberrant per degradar la imatge dels perseguits i poder, així, legitimar el lawfare i donar satisfacció a tots aquells que han entès que cal castigar els enemics de la pàtria.

Lawfare, l’estratègia de repressió judicial de l’independentisme català és un treball rigorós, de lectura fàcil i àgil, que resulta molt pedagògic per entendre com funcionen els mecanismes de repressió dels estats moderns. De debò que val molt la pena llegir-lo. És una foto –evidentment, en blanc i negre– que retrata el passat, però també el que passa avui mateix. Arribats a aquest punt només ens queda confiar que els tribunals europeus apliquin el dret amb l’única voluntat de fer justícia i reparar els abusos fets en nom de l’imperi de la llei.

´Carles Mundó és advocat i exconseller de Justícia
stats