El 2005 Binyavanga Wainaina va publicar a Granta un assaig molt sarcàstic i brillant titulat How to write about Africa [Com escriure sobre l’Àfrica], en el qual dóna consells per escriure amb to espiritual i compassiu un llibre sobre aquest continent.
“Al títol feu servir sempre les paraules Àfrica, foscor o safari ”, aconsella Wainaina. “No poseu mai a la coberta del llibre ni a dintre una foto d’un africà equilibrat i normal, llevat que hagi guanyat el premi Nobel. Un fusell AK-47, algú a qui se li marquin les costelles, uns pits nus: això és el que heu de fer servir. Si hi heu de posar un africà, assegureu-vos que va vestit de massai, zulu o dogon”.
Wainaina afegeix altres consells: ha de quedar clar que els que surten al llibre passen fam, pateixen, són gent molt senzilla o estan morts. Els nens han de tenir la panxa inflada i mosques a la cara. Els animals, en canvi, han de semblar intel·ligents i plens de valors familiars. Els elefants són feministes i sol·lícits. Els goril·les també. Demostreu la profunda compassió que us inspira el continent amb les seves tribulacions, i que us ha arribat al fons del cor. Per acabar, poseu-hi una cita de Nelson Mandela en què surti l’arc de Sant Martí. Perquè sou sensibles.
Hi ha hagut una distorsió semblant en algunes de les reaccions que s’han produït a les xarxes socials davant les atrocitats del grup islamista Boko Haram. És una gran notícia que per fi els segrestos i les matances provoquin la indignació de tot el món. Però de vegades el que es desprenia de les converses era: “L’Àfrica és un lloc tenebrós i sense lleis on acostumen a passar coses monstruoses. Aquesta pobra gent necessita la nostra ajuda”.
Però la realitat és justament la contrària. Boko Haram no és el principal relat de tot el que està passant a l’Àfrica i ni tan sols a Nigèria. És una petita reacció en contra organitzada per sectors retrògrads. La principal notícia en relació a l’Àfrica és que hi ha una impressionant onada de creixement, urbanització i modernització que ha provocat el pànic de persones a qui tot això no els agrada gens.
Nombrosos països de l’Àfrica subsahariana creixen a un ritme impressionant. L’economia nigeriana va créixer un 6,7% el 2012. La de Moçambic, el 7,4%, i la de Ghana, el 7,9%. Es preveu que aquest any el creixement econòmic global de l’Àfrica subsahariana arribarà al 5,2%. Els fons d’inversió apareixen a dotzenes a la recerca d’empresaris locals.
El 2011 aproximadament 60 milions de famílies africanes van guanyar com a mínim 3.000 dòlars. L’any que ve més de 100 milions de famílies arribaran a aquesta xifra. El comerç entre l’Àfrica i la resta del món ha augmentat un 200% des del 2000. Des del 1996 l’índex de pobresa ha baixat un 1% cada any. L’esperança de vida creix ràpidament.
Només una tercera part d’aquesta nova riquesa prové de les primeres matèries. Països com Etiòpia i Ruanda, que no tenen petroli, creixen d’una manera espectacular. El fenomen es deu en gran part a les reformes econòmiques, a l’augment de la productivitat i de la urbanització i al fet que en molts països els sistemes polítics esdevenen cada vegada menys disfuncionals.
No ens hem de limitar a veure l’Àfrica com aquell pobre continent on els estudiants, els missioners i els famosos van a fer bones obres. S’ha convertit en el banc de proves de la modernitat del segle XXI. És el lloc on el ritme de la modernització és ràpid i on les forces que s’hi resisteixen estan organitzant una agosarada reacció en contra.
Hi veiem tres xocs diferents. Es produeixen a tot el món, però a l’Àfrica s’observen d’una manera molt més contrastada.
El primer és el xoc pel pluralisme. A l’Àfrica ha augmentat extraordinàriament l’ús de telèfons mòbils i s’ha produït una ràpida expansió de la urbanització. El 1980 només el 28% dels africans vivien en ciutats, però avui aquest percentatge arriba al 40%. Això ha propiciat la barreja de grups tribals i religions i una certa liberalització en les opcions d’estil de vida. Les lleis contra els homosexuals a Nigèria, Uganda, Burundi i molts altres països són una reacció contra aquesta tendència cosmopolita.
El segon és el xoc pel desenvolupament humà. Durant l’última dècada l’alumnat de secundària a les escoles africanes ha augmentat un 50%. Això fa que es valori cada vegada més l’obertura intel·lectual, perquè la gent vol llibertat per alimentar la ment. Els terroristes de Boko Haram maten i segresten persones -nenes sobretot- a les escoles perquè volen obligar la gent a sotmetre’s a una versió il·lusòria del passat.
El tercer xoc és per la governança. Aproximadament el 80% de la mà d’obra africana treballa en l’economia informal o submergida. El motiu és que les estructures governamentals i reguladores formals no es basen en l’imperi impersonal de la llei, sinó que afavoreixen els rics i les persones ben relacionades. Són molts els africans que intenten substituir les velles pràctiques per una governança competent, i creen nous sistemes per transitar entre el sector formal i l’informal.
Les imatges que tenim de l’Àfrica procedeixen massa sovint de documentals sobre la natura, crides per recaptar fons i viatges de missioners. Però la realitat és que l’Àfrica afronta, amb especial duresa, els mateixos problemes que avui dia afecten gairebé totes les regions del món. De tota manera, el més important és que la creativitat individual i la social avancen a gran velocitat. Perquè les institucions de govern no s’encarreguen de les tasques més bàsiques i elementals.