L’austeritat i la política econòmica catalana

Ens trobem immersos en la crisi econòmica més important dels darrers decennis i, sense centrar-nos ara en les causes, com a recepta s’ha prescrit austeritat. Per molt que pugui considerar aquest concepte com un valor personal, no té res a veure l’austeritat amb un bon funcionament del sistema econòmic en el qual vivim. Ben al contrari. Per entendre-ho, portem-ho a l’extrem. Posats a ser austers, podríem decidir només produir i consumir el que és estrictament necessari i, per tant, amb aliments, calçat i roba, habitatge i una mica d’energia ja faríem. I, esclar, la majoria de treballadors ho deixarien de ser. El retorn a les cavernes seria a la cantonada.

La trampa lògica és que l’austeritat a nivell particular (micro) no és equiparable amb l’austeritat a nivell governamental (macro). M’hi estendré. Si una família o una empresa, com està succeint a bastament els darrers anys, perd bona part del seus ingressos, l’únic recurs aplicable en darrer terme a la seva despesa és l’austeritat, forçada. En canvi, per a un estat, per a un govern, no! El motiu és que la política de despesa pública, si la massa crítica és suficient, pot determinar alhora els ingressos públics. En canvi, l’agent econòmic particular, en la seva presa de decisió de despesa, no té capacitat perquè aquesta despesa acabi determinant el seu propi ingrés. Per exemple, una família, encara que tiri la casa per la finestra, no podrà aconseguir que, com a conseqüència d’això, un dels seus membres acabi trobant feina. En canvi, un estat sí. La clau és com fer-ho.

Tenint present això, en la meva opinió, la política pressupostària hauria de centrar-se en dues qüestions. En primer lloc, a fer front a les necessitats peremptòries i als tres grans pilars de l’estat del benestar, és a dir, l’educació, la salut i les prestacions socials -que, amb independència de l’efecte d’arrossegament que tinguin sobre l’economia, són una qüestió de justícia-. Però és que, a més, tant la distribució de la riquesa com la formació són essencials per al bon progrés col·lectiu en l’economia del coneixement. I, en segon lloc, a més de les inversions necessàries, la política pressupostària hauria de centrar-se a destinar bona part dels recursos a impulsar l’activació econòmica. En aquest sentit, està demostrat empíricament que un euro invertit en un determinat sector pot significar, gràcies al procés de despesa directa, indirecta i induïda que aporta, molts més euros que el que s’ha destinat inicialment. Llançar la pedreta als pendents on hi ha més neu i que són més llargues fa que la bola final sigui més gran. L’austeritat, més que una política econòmica, és no fer-ne cap.

Tot i així, una política pressupostària determinada no és suficient si no va acompanyada d’un altre instrument essencial, la política fiscal, que se centra en la recaptació impositiva. És l’efecte combinat de totes dues coses el que es converteix en una arma poderosa i noble, que pot fer que els ingressos públics igualin el nivell de despesa, i no només per fer front al que és urgent sinó també al que és important, a la despesa requerida per al bon desenvolupament econòmic, social i cultural.

Catalunya, malauradament, s’assembla més a una família que a un estat. La seva limitadíssima competència en política fiscal -i no em refereixo aquí al seu dèficit fiscal, àmpliament estudiat i documentat, que també cal tenir en compte com a handicap- no li permet enfortir-se, encara que disposi d’una certa capacitat pressupostària. Per tant, Catalunya, amb l’únic instrument disponible, el pressupostari, espera que l’entorn fiscal, dictaminat fora del país, li pugui ser favorable. Ve a ser com una família que va tirant mentre espera temps millors. Quan arribin, tanmateix, el repte de retornar a èpoques d’alta prosperitat col·lectiva és tan ingent -si bé estic convençut que és possible assolir-lo- que caldria que a la dinàmica pública també s’hi afegís la privada, i desfer-se de tòpics perjudicials i de conceptes antiquats. Amb breu genialitat ho resumia Ferran Adrià a El convidat quan deia que si les persones que poden -que són moltes- tinguessin xofer, això comportaria molts llocs de treball. ¿Es pot dir més?

L’austeritat és el plat que li hem servit a la crisi econòmica perquè aquesta se sentís confortable. Al nostre país, però, és pràcticament l’únic plat que podíem elaborar d’acord amb la minúscula cuina de què disposem. Tot i així, els cuiners els tenim, magnífics, els productes també, sabem servir-los amb cura i tenim la taula parada des de temps immemorials. Potser que ampliem la cuina.