L’atac al concert de Manchester i les adolescents

Els globus de color rosa que sobrevolaven la voràgine del públic terroritzat són el que em va cridar l’atenció d’entrada. Símbols de la innocència que rebotaven sobre la multitud de criatures que xisclaven i que en molts casos no van voler deixar anar els globus mentre fugien de l’estadi.

¿Recordeu el vostre primer concert de música pop? ¿Aquella primera vegada que vau veure una heroïna baladrejant a l’escenari sense haver de demanar disculpes? Jo feia segon de secundària quan el meu pare va accedir a portar-nos a mi i a la meva millor amiga a veure Garbage, un grup de pop escocès liderat per la dona més guai de tots els temps, Shirley Manson. La seva ràbia, confiança i sexualitat representaven la passió adolescent que jo no tenia manera d’expressar. Em sentia nerviosa i insegura -¿no ens hi sentíem totes?-, però en presència d’una dona que fulminava el sistema amb la mirada i els rugits de la seva veu, em vaig oblidar de fins a quin punt era estrany tenir 13 anys.

Gairebé cap dona queda indemne davant la confusió i la vergonya de l’adolescència. És quan aprens que et poden culpar pels desitjos dels altres. Quan et castiguen per portar una samarreta amb els tirants massa prims, tot i que no saps què se suposa que has d’amagar. Quan els nois que han crescut amb tu s’allunyen de l’amistat de la infància anunciant en un passadís abarrotat de l’institut que ets “plana com una post de planxar”. És una època mortificadora.

I, quan no ho pots suportar més, on vas? Què t’ajuda a alliberar-te de tot això? A què recorres quan vols desfogar l’energia nerviosa de la infància que dona pas a l’adolescència?

A la música pop.

Entra en escena Ariana Grande: una noia menuda i elèctrica, amb una veu sensual que li brota des del diafragma. Amb el seu metre cinquanta-vuit centímetres d’alçada, la cua de cavall, la ratlla dels ulls alada i els inicis a la cadena Nickelodeon, Ariana Grande té un aspecte femení i alhora infantil.

La seva música ho reflecteix, potser no sempre en les lletres, però sí en el to. Sexual, evasiva, inexperimentada, atrevida i sense complexos: aquests són els fils emocionals a què es podria agafar una noia desorientada, sola o neguitosa quan està intentant guanyar seguretat en ella mateixa.

Entre les 22 persones mortes i els 59 ferits al concert de Grande al Manchester Arena hi havia una nena de 8 anys i una noia de 18. La noia, Georgina Callander, era fan de Disney i de Harry Potter. Va conèixer Ariana Grande fa dos anys, en un altre concert al Manchester Arena. Gràcies a una combinació de sort i esforç, va aconseguir una abraçada i un elogi de la petita diva del pop. ¿Com puc descriure el vertigen de ballar al so de la teva música preferida amb les teves millors amigues quan ets una noia de 13 anys? Bellugar el cos sense seguretat ni elegància, desenfrenadament, mentre una dona et diu: “Ets poderosa! No cal que visquis sotmesa a les condicions de ningú!”

Això no són mentides, però tampoc és tota la veritat: que a mesura que et converteixis en una dona, sovint tindràs menys poder que els homes que coneguis, que la vida femenina, per definició, no depèn només de les condicions que et marquis individualment.

Tot i així, la sensació és que abans els concerts de música pop eren espais segurs perquè les noies expressessin ràbia, alegria, seguretat i atreviment amb les amigues, en presència dels seus ídols, sense el judici dels altres ni cap repercussió.

Tornant a quan feia segon de secundària, vaig implorar al meu pare que no vingués al concert de Garbage amb mi, tot i que per arribar-hi havia de fer un trajecte d’una hora en cotxe. Ell va arribar a un acord amb la seva irracional filla, adolescent des de feia poc, i es va barrejar entre la multitud durant la major part de l’espectacle. Durant una mica més d’una hora, la meva millor amiga i jo vam abraçar la il·lusió de la independència i vam ballar al so de les cançons que coneixíem tan bé.

No hi ha proves que el terrorista que va activar la bomba al Manchester Arena tingués com a objectiu les dones. Però el que és innegable és que el món és dur per a les adolescents. I un concert d’Ariana Grande és on van a ballar com boges, a cantar a plens pulmons i a bellugar juntes les extremitats desmanegades, rabejant-se en la música alta, les llums estroboscòpiques i els globus lluminosos de color rosa.

Mentre les noies buscaven espantades amigues, germanes i pares, aquells adorns infantils flotaven plàcidament sobre la massacre i el caos, eren l’evocació d’una innocència present pocs instants abans.