El principal risc geopolític de la nostra època no és el conflicte entre Israel i l’Iran per la proliferació nuclear. Tampoc el de disturbis permanents en un arc d’inestabilitat que s’estén ara des del Magrib fins a l’Hindu Kush. Ni tan sols el d’una Segona Guerra Freda entre Rússia i Occident a causa d’Ucraïna.
Tots aquests riscos són greus, sens dubte, però no n’hi ha cap de tan greu com el manteniment del caràcter pacífic que fins ara ha tingut l’ascens de la Xina. Per això és tan inquietant veure que els responsables polítics japonesos i xinesos i els analistes comparen la relació bilateral entre aquests dos països amb la mantinguda per la Gran Bretanya i Alemanya abans de la Primera Guerra Mundial.
Les disputes entre la Xina i alguns dels seus veïns per algunes illes en litigi i per diverses reclamacions de dret marítim (començant pel conflicte amb el Japó) són només la punta de l’iceberg. Quan la Xina esdevingui una potència econòmica encara més gran, cada vegada necessitarà més rutes marítimes per importar energia i altres mercaderies i béns. I això vol dir que haurà de crear una flota d’alta mar per impedir que l’economia xinesa pugui quedar estrangulada per un bloqueig marítim.
Però el que la Xina considera un imperatiu defensiu podria semblar als seus veïns i als Estats Units una actuació agressiva i expansionista. I el que els EUA i els seus aliats asiàtics consideren un imperatiu defensiu -reforçar encara més la capacitat militar de la regió davant de l’ascens de la Xina- es podria entendre a Pequín com una agressiva mesura de contenció.
Al llarg de la història sempre que ha sorgit una nova gran potència que s’ha enfrontat a una de ja existent s’ha produït un conflicte militar. Al segle XX la incapacitat per adaptar-se a l’ascens d’Alemanya va causar dues guerres mundials; la confrontació del Japó amb una altra potència del Pacífic -els EUA- va traslladar la Segona Guerra Mundial també a l’Àsia. És evident, però, que la Xina i els seus interlocutors no estan predestinats a repetir el passat. El comerç, les inversions i la diplomàcia poden desactivar les creixents tensions. Ho faran, però?
Al final, les grans potències europees es van cansar d’infligir-se matances. Davant de l’amenaça comuna del bloc soviètic i pressionats pels nord-americans, els països europeus van fundar unes institucions per promoure la pau i la cooperació que van portar a una unió econòmica i monetària, ara una unió bancària, i possiblement en el futur a una unió fiscal i política. Però no hi ha institucions d’aquesta mena a l’Àsia, on antics greuges històrics entre la Xina, el Japó, Corea, l’Índia i altres països segueixen sent ferides obertes. Dos dels aliats més importants dels Estats Units -el Japó i Corea del Sud- encara estan embrancats en un agre litigi sobre les dones de solaç coreanes, que es van veure obligades a treballar en bordells militars japonesos durant la Segona Guerra Mundial i abans, malgrat que ja fa 20 anys que el Japó va demanar disculpes oficials per aquest fet.
Per què aquestes tensions entre les grans potències asiàtiques són cada vegada més greus, i per què ara?
En primer lloc, les potències asiàtiques han elegit fa poc o estan a punt d’elegir uns dirigents que són més nacionalistes que els seus predecessors, com per exemple el primer ministre japonès, Shinzo Abe; el president de la Xina, Xi Jinping; el president sud-coreà, Park Geun-hye, i Narendra Modi, que probablement serà el pròxim primer ministre de l’Índia.
En segon lloc, tots aquests líders s’enfronten als enormes problemes plantejats per la necessitat d’unes reformes estructurals que permetin mantenir uns índexs de creixement satisfactoris davant d’unes forces econòmiques mundials que estan trastocant els antics models. A la Xina, el Japó, l’Índia, Corea i Indonèsia s’han d’aplicar reformes estructurals de diferents tipus i de crucial importància. Si els dirigents d’un o més d’aquests països fracassen en l’àmbit econòmic, potser se sentiran obligats políticament a donar-ne la culpa als “enemics” estrangers.
En tercer lloc, molts aliats dels Estats Units a l’Àsia (i en altres llocs) dubten que sigui creïble el recent gir estratègic dels Estats Units cap a l’Àsia. Atesa la feble resposta nord-americana a la crisi de Síria, Ucraïna i altres punts calents geopolítics, la seguretat oferta pels Estats Units a l’Àsia sembla cada vegada més fràgil. La Xina està posant a prova la credibilitat de les garanties dels Estats Units, i això planteja la possibilitat que els amics i aliats dels Estats Units -començant pel Japó- potser s’hagin de fer càrrec ells mateixos de satisfer les seves necessitats en matèria de seguretat.
Finalment, a diferència del que va passar a Europa, on Alemanya va assumir la seva culpabilitat pels horrors de la Segona Guerra Mundial i va contribuir durant dècades a liderar les iniciatives per construir l’actual Unió Europea, entre els països asiàtics no hi ha un acord històric d’aquesta mena. Com a conseqüència, s’han inculcat sentiments xovinistes a unes generacions que estan molt lluny dels horrors de les guerres passades, mentre que les institucions que podrien promoure la cooperació econòmica i política encara estan a les beceroles.
Ens trobem, per tant, amb una combinació de factors letal que amb el temps podria provocar un conflicte militar en una regió decisiva per a l’economia mundial. ¿Com poden els EUA fer un gir estratègic creïble cap a l’Àsia sense que els xinesos tinguin la impressió que es tracta d’un intent de contenció per part de Washington, i sense que als aliats nord-americans tinguin la impressió que es vol acontentar Pequín? ¿Com pot la Xina dotar-se de la legítima capacitat militar defensiva que necessita i mereix una gran potència sense inquietar els seus veïns i els EUA, ni fer-los sospitar que pretén apoderar-se dels territoris en litigi perquè aspira a l’hegemonia estratègica a l’Àsia? ¿I com poden les altres potències asiàtiques confiar que els EUA defensaran els seus legítims interessos en matèria de seguretat, i que en la pràctica no les deixarà abandonades en una mena de finlandització sota dominació xinesa?
Els dirigents d’aquesta regió -i dels EUA- hauran de mostrar una enorme prudència i encert per trobar solucions diplomàtiques a les nombroses tensions geopolítiques i geoeconòmiques de l’Àsia. A falta d’unes institucions regionals que ho propiciïn, no hi ha gairebé res que garanteixi que el desig de pau i prosperitat prevaldrà sobre les condicions i els incentius que tendeixen cap al conflicte i la guerra.
Copyright Project Syndicate