Fora de la Xina hi ha una qüestió que fa temps que inquieta la resta de l’Àsia: la preocupació pel fet que la disminució del poder, la credibilitat i el compromís dels Estats Units amb el continent asiàtic deixi via lliure al govern de Pequín per dominar la regió. El “gir asiàtic” que representava el president Barack Obama s’ha esvaït com una cortina de fum. Els objectius nord-americans, anunciats sense pensar en les conseqüències, han acabat revelant un govern dèbil, i els asiàtics n’han tret les seves pròpies conclusions.
La fermesa exhibida pel govern xinès al mar de la Xina Meridional i a tot arreu és ben palpable. En canvi, des que l’exsecretària d’Estat Hillary Clinton va deixar el càrrec, els Estats Units semblen menys centrats en la regió asiàtica. Almenys aquesta és la sensació que es té a Singapur, una de les ciutats globals del món i una petita illa estat amb un increïble èxit econòmic que depèn de l’estabilitat que hi hagi a l’Àsia. Aquesta estabilitat resulta impensable sense la presència dels Estats Units per contrarestar el pes de la Xina. Ara, però, el pensament predominant és que l’administració d’Obama ha iniciat la retirada.
Com la gran majoria del continent asiàtic, Singapur està expectant per veure quin rumb adoptarà el lideratge de Narendra Modi, el nou primer ministre de l’Índia. L’expectació és doble perquè els singapuresos consideren Modi el Lee Kuan Yew de l’Índia, un home amb el mateix sentit de la modernitat, l’eficiència i l’obertura comercial que el primer president de Singapur. I fins i tot triple, perquè aspiren a recuperar l’equilibri de poder al continent, i l’únic país amb prou capacitat per fer front a la Xina a llarg termini és l’Índia.
Però aquest escenari encara queda lluny: en tots els àmbits (excepte en el de les llibertats civils, que no són poca cosa), l’Índia encara és molt lluny de poder competir amb la Xina. Mentre l’Àsia espera que les màgiques reformes de Modi donin fruits, la presència dels EUA com a potència al Pacífic constitueix una qüestió de vital importància. L’Índia està totalment centrada en els seus afers interns; ara mateix la projecció global del país és l’última de les seves prioritats. La percepció que els nord-americans han fet un pas enrere en el seu rol per mantenir l’ordre internacional ha provocat que els països asiàtics més petits se sentin més vulnerables a la pressió sistemàtica de Pequín per obtenir recursos i controlar la regió.
L’èxit de Singapur es basa en la seva capacitat per superar les dificultats geogràfiques, però només ho ha pogut fer perquè aquesta geografia no li anava en contra. El seu èxit també podria dependre del fet que les aigües territorials estrangeres que envolten l’illa sempre han estat obertes. El Japó s’ha abstingut de desenvolupar armament nuclear perquè tenia un tractat amb els Estats Units segons el qual el govern nord-americà es comprometia a defensar-lo. Però ara, del nord al sud de l’Àsia, totes aquestes suposicions comencen a trontollar.
Razeen Sally, professor visitant de l’Escola de Polítiques Públiques Lee Kuan Yew de Singapur, escrivia aquest any a l’Straits Times de Singapur: “Una ciutat global és aquella on s’agrupen veritables serveis globals. Els negocis (en l’àmbit econòmic, professional, del transport i comercial) es duen a terme en diverses llengües i divises, i a través de diferents jurisdiccions i zones horàries. A l’inici del segle XXI, aquesta mena de ciutats han de fer front a una sèrie de reptes molt concrets i, avui dia, es podria dir que només existeixen cinc ciutats realment globals a tot el món. Londres i Nova York estan al capdavant, seguides per Hong Kong i Singapur, els dos hubs de serveis al continent asiàtic; mentre que Dubai, el hub del Pròxim Orient, encara és el membre més nou i limitat d’aquest grup. Xangai aspira a esdevenir una ciutat global, però l’hi impedeixen les sancions econòmiques imposades a la Xina (els vestigis d’una antiga economia pionera) i un sistema polític de tendència leninista. La ciutat de Tòquio segueix sent massa japocèntrica, una idea molt vaga i remota del que hauria de ser una ciutat global”.
Cap ciutat global pot prosperar en un entorn en què l’estabilitat és cada vegada més incerta i les llibertats es restringeixen cada cop més. Aquest és un dels motius pels quals el compromís dels Estats Units amb l’Àsia resulta més important que mai, a mesura que la Xina reforça la seva posició (i els dubtes sobre l’actitud de Washington no fan més que créixer).
No és només que l’administració Obama hagi mostrat una predisposició gairebé nul·la a tancar l’Associació Transpacífica, un ambiciós acord de comerç lliure que incloïa països com Singapur, el Vietnam i el Japó, entre d’altres. No és només que, des de fa temps, els Estats Units hagin deixat de ser el principal membre comercial de l’Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic (ASEAN). Ni tampoc que el govern de Pequín hagi pogut continuar impunement les seves maniobres intimidatòries marítimes per fer valer el seu dret als recursos naturals del mar de la Xina Meridional.
No és que, durant la seva última visita al continent asiàtic, després d’assegurar que els EUA protegirien les illes Senkaku (administrades pel Japó però de les quals la Xina reclama la sobirania), Obama respongués amb evasives a la pregunta sobre si s’atreviria a establir una altra “línia vermella”. El president nord-americà va declarar que, al seu parer, la implicació de la pregunta era que “cada vegada que un país violés una d’aquestes normes els EUA haurien d’entrar en guerra o preparar-se per a una intervenció militar, i que, si no ho feien, aleshores significaria que no es prenien les normes seriosament”. I va afegir: “Però bé, aquest no és el cas”. Proveu de colar aquesta excusa al vostre banc.
És per totes aquestes coses alhora, però a més s’hi afegeix un sentiment de malestar generalitzat. El “gir asiàtic”, la “línia vermella” de Síria, el famós “Al-Assad ha de marxar”... Totes aquestes sentències són el mateix: paraules sense significat d’un president dels Estats Units, compromisos sense seguiment, frases sense plans. A l’Àsia, com a Europa, d’aquesta mena de coses se’n pren nota.
L’ideal americà segueix tenint una forta influència al continent asiàtic. Fixeu-vos en les protestes prodemocràtiques dels manifestants de Hong Kong. Ara bé, les idees exigeixen un compromís que les sostingui.