L’arquetip jueu en l’imaginari occidental
Aquest diari va publicar fa unes setmanes un dossier sobre el conflicte entre israelians i palestins. La part més xocant d’aquest dossier era la imatge de la seva portada. S’hi poden veure tres joves jueus amb peyos (els típics tirabuixons enrinxolats que els jueus més observants porten per sobre de les orelles) i el tradicional vestit i barret negres que són marca dels corrents ultraortodoxos. Quina representativitat i singularitat ofereix de la societat israeliana una fotografia de tres joves ultraortodoxos?
Naturalment, això explota la idea vindicada per alguns periodistes espanyols que el món jueu religiós té una gran presència a Israel. Les dades disponibles al tercer Guttman-Avi Chai Report, de 2012, mostren que al voltant d’un 28%-29% dels jueus israelians tenen interès per la religió, mentre que un 13%-22% en tenen menys. En dades generals, un 46% dels jueus israelians es defineixen com a seculars, mentre que un 32% se situen al calaix de sastre “tradicional”. El camp ortodox representa un 15%, mentre que el camp ultraortodox és un 7%. El mateix informe explicita que sense la immigració de jueus de la Unió Soviètica les tendències lleugerament a l’alça de la religió no s’haurien produït. En qualsevol cas, el retrat del jueu israelià és encara majoritàriament secular, és a dir, no religiós. I si hi incloem els que es defineixen com a tradicionals, el percentatge es dispara a un 78% de la població jueva d’Israel.
La foto dels ultraortodoxos representa l’arquetip jueu en l’imaginari occidental. És la manera amb la qual el jueu ha estat descrit pels llocs comuns de l’antisemitisme. És el jueu autèntic, sense disfressa, plenament identificat i identificable. No debades, el documental de propaganda nazi Der ewige Jude, de 1940, parlava en aquests termes dels jueus polonesos: “A Alemanya no estem acostumats a veure l’autèntica natura del jueu, atès que ha adoptat l’aparença de l’alemany per poder-s’hi moure amb més efectivitat. La recent entrada de les tropes alemanyes als guetos polonesos ens ofereix l’oportunitat de veure com és realment el jueu per primer cop”. Com que el jueu secular no presenta ni distinció ni marca jueva, la fotografia dels ultraortodoxos ho supleix amb escreix. L’arquetip apareix, un cop més, per significar el jueu de debò davant del jueu assimilat, que és un jueu camuflat, furtiu, que es confon.
En un dels articles del dossier, s’esmenta el terme “religió ultraortodoxa” i se la connecta al suposat “messianisme” del primer ministre israelià Netanyahu -els únics jueus messiànics són els que accepten Jesús com a Messies-. “Religió ultraortodoxa” no vol dir res. En cap moment s’empren els termes acceptats en la caracterització del judaisme. I Netanyahu no és ni de bon tros ortodox, encara que hi hagi membres del seu govern que ho siguin. L’ultraortodox -haredi, en hebreu- generalment és un corrent dins del plural i contrastat món ortodox jueu. No solament mantenen un estil de vida radicalment tradicional, sinó que generalment rebutgen vehementment el sionisme i l’Estat d’Israel. Quin valor té de posar joves ultraortodoxos ben probablement antisionistes per il·lustrar l’anomenat sionisme religiós que fa de boc expiatori?
El món jueu ortodox, especialment el que s’etiqueta com a ortodox modern o obert, és el que realment ha construït la principal identificació amb el sionisme. L’ortodòxia a mig camí entre els haredim i els moderns s’inclina avui per una identificació, de més o menys grau, amb el sionisme. Amb tot, és molt agosarat de qualificar la yeshiva -escola talmúdica- més important d’Israel, Mercaz Harav Kook, com un epicentre ultraortodox. Com el judaisme ortodox, aquesta yeshiva no és ultraortodoxa: és molt plural i ha tingut i té estudiants de tots els corrents.
Es pot fer una crítica al sionisme i a l’Estat d’Israel. És absolutament legítim i necessari. Això no obstant, s’ha de fer amb rigor i veracitat. És inacceptable i potencialment perillós que aquesta crítica impliqui l’ús de vells llocs comuns de l’antisemitisme, com l’arquetip jueu que va ser tan explotat per la propaganda del feixisme europeu del decenni de 1930. L’antisionisme contemporani està reproduint massa cops tots aquests llocs comuns. El periodisme no pot contribuir-hi. El jueu és molt més que un nas, un barret, un tirabuixó, un assassí de nadons per a rituals macabres, un lobi de dominació mundial, un vector de plagues i malalties, un capitalista usurer, un bolxevic rabiüt o una raça inferior a exterminar. Al servei d’un periodisme de qualitat, l’arquetip jueu ha de quedar com una ferralla vergonyosa del passat, no pas com una renovada amenaça del present.