L’Aràbia Saudita, l’altre Estat Islàmic
Daeix negre, Daeix blanc. El primer degolla, mata, lapida, amputa mans, destrueix el patrimoni de la humanitat i detesta l’arqueologia, les dones i els no musulmans. El segon va més mudat i és més pulcre, però fa el mateix. L’Estat Islàmic; l’Aràbia Saudita. En la seva lluita contra el terrorisme, Occident fa la guerra contra l’un, però alhora es dóna la mà amb l’altre. Això és un mecanisme de negació, i té un preu: preservar la famosa aliança estratègica amb l’Aràbia Saudita a risc d’oblidar que aquest regne també està basat en una aliança amb una classe religiosa que produeix, legitima, escampa, predica i defensa el wahhabisme, forma ultrapuritana de l’islam de la qual es nodreix Daeix.
El wahhabisme és un radicalisme messiànic que va sorgir al segle XVIII amb la idea de restaurar un califat fantasiós a l’entorn d’un desert, un llibre sagrat i dos llocs sants, la Meca i Medina. Nascut enmig de la massacre i la sang, es manifesta a través d’una relació surrealista amb les dones, la prohibició per als no musulmans d’entrar en territori sagrat i unes lleis religioses implacables. Això es tradueix en un odi obsessiu per la imatgeria, la representació i, per tant, l’art, però també pel cos, la nuesa i la llibertat. L’Aràbia Saudita és un Daeix que ha aconseguit el seu objectiu.
És impressionant com Occident tanca els ulls a la realitat de l’Aràbia Saudita: reconeix aquesta teocràcia com una aliada però fa veure que no s’adona que és el principal patrocinador ideològic de la cultura islamista arreu del món. Les generacions més joves de radicals de l’anomenat món àrab no van néixer jihadistes. Han estat alimentades a Fatwa Valley, una mena de Vaticà islamista amb una enorme indústria que produeix teòlegs, lleis religioses, llibres i agressives polítiques editorials i campanyes als mitjans de comunicació.
Es podria replicar: ¿que potser l’Aràbia Saudita mateixa no és un objectiu potencial del Daeix? Sí, però fer èmfasi en això seria passar per alt la força dels lligams entre la família que ocupa el poder i la classe religiosa que li garanteix l’estabilitat -i també, cada vegada més, la precarietat-. La família reial saudita està atrapada en una trampa perfecta: debilitada per unes lleis de successió que fomenten la renovació, s’aferra als vincles ancestrals entre rei i predicador. El clergat saudita produeix l’islamisme que amenaça el país i alhora dóna legitimitat al règim.
S’ha de viure al món musulmà per entendre la gran influència transformadora dels canals de televisió religiosos sobre la societat a través de les baules més febles: les famílies, les dones i les zones rurals. La cultura islamista està àmpliament estesa en molts països: Algèria, el Marroc, Tunísia, Líbia, Egipte, Mali, Mauritània... Hi ha milers de diaris i clergues islamistes que imposen una visió monolítica del món, de la tradició i de la manera de vestir tant en l’espai públic com en la redacció de les lleis governamentals i en els rituals d’una societat que consideren contaminada.
És revelador llegir certs diaris islamistes per veure les reaccions davant dels atacs a París. Occident és titllat de terra d’“infidels”; els atemptats van ser conseqüència dels atacs contra l’islam; els musulmans i els àrabs s’han convertit en els enemics dels laics i dels jueus; s’invoca la qüestió palestina juntament amb la destrucció de l’Iraq i el record del trauma colonial, i tot això es presenta en un discurs messiànic per seduir les masses. Aquestes proclames s’escampen per les capes socials baixes mentre, per dalt, els líders polítics donen el condol a França i denuncien un crim contra la humanitat. Aquesta situació totalment esquizofrènica és paral·lela a la posició d’Occident de negar la realitat de l’Aràbia Saudita.
Tot plegat provoca escepticisme davant de les declaracions sorolloses de les democràcies occidentals sobre la necessitat de combatre el terrorisme. Aquesta guerra només pot ser de curt abast, perquè incideix en l’efecte i no pas en la causa. Atès que l’EI és una cultura, més que no pas una milícia, ¿com es pot evitar que les generacions futures abracin el jihadisme mentre continuï intacta la influència de Fatwa Valley, els seus clergues, la seva cultura i la seva immensa indústria editorial?
¿Seria una qüestió senzilla, doncs, posar remei al mal? Ni de bon tros. L’Aràbia Saudita continua sent un aliat d’Occident en les múltiples partides d’escacs que es juguen al Pròxim Orient. Es considera preferible a l’Iran, aquest Daeix gris. I això és una altra trampa. La negació crea la il·lusió d’un equilibri. Es denuncia el jihadisme com el flagell del segle, però no hi ha una reflexió sobre qui el va crear o qui li dóna suport. Això potser permet salvar les aparences, però no salvar vides.
Daeix té una mare: la invasió de l’Iraq. Però també té un pare: l’Aràbia Saudita i la seva indústria religiosa. Fins que això no s’entengui, potser es guanyaran batalles, però la guerra estarà perduda. Es mataran jihadistes però reneixeran en les pròximes generacions i es nodriran dels mateixos llibres.
Els atacs de París han tornat a evidenciar aquesta contradicció, però, tal com va passar l’11-S, correm el risc que quedi esborrada de la nostra anàlisi i la nostra consciència.
