L’aprenentatge de la violència

Les coses no milloren: augmenten les denúncies per violència de gènere. Les morts per violència masclista havien anat disminuint en els darrers anys, però tornen a créixer: aquest any ja han estat assassinades 28 dones. Si seguim així, tornaran a ser més de 50, mentre que l’any passat van ser 44. Amb fets tan inadmissibles, cal parlar-ne una vegada i una altra, perquè no puc acceptar, i crec que ningú hauria de fer-ho, la tolerància i la indiferència davant la violència masclista. Com apunta Víctor Gaviria, director d’una pel·lícula sobre la brutalitat masculina contra les dones, els homes intentaran impedir l’alliberament total de les dones utilitzant tot tipus de violència.

Cal anar a l’arrel d’aquesta violència i analitzar-ne la naturalesa per impedir que segueixi destruint i matant. La que s’exerceix sobre les dones, les criatures i la gent gran és un aspecte, el més repugnant, d’una forma de masculinitat apresa i socialment acceptada. Més encara, socialment encoratjada i transmesa. Una forma de masculinitat que té com a eix l’entrenament dels homes per imposar-se damunt el seu entorn utilitzant qualsevol mitjà, sense límits.

Es tracta d’un problema relacionat amb l’estereotip masculí dominant, que té efectes també molt negatius damunt els homes, i no pas d’un conflicte generat per les dones. Les morts de dones per violència masclista van ser, l’any 2016, només un 15% del total de morts violentes. 297 persones van morir assassinades a Espanya, una xifra de la qual sembla que cal felicitar-nos, ja que l’any anterior havien estat 302, i l’any 2005, per exemple, 518. En qualsevol cas, són moltíssimes: ens horroritzem davant els atemptats, s’adopten mesures, s’endureixen les lleis, i en canvi no hi ha cap acció decidida enfront d’aquestes morts anònimes, com si acceptéssim que viure en societat ha de comportar un tribut de sang. Un tribut que cal pagar perquè “és la naturalesa humana”.

Doncs, no. Les condicions per a l’exercici de la violència les crea, en gran part, la mateixa societat, i per això les pot modificar. No són fruit de l’atzar o d’una fatalitat irremeiable. Quan s’analitza com es produeixen aquestes morts i, sobretot, qui són els homicides, hi ha alguns fets que destaquen molt clarament, i que mostren que es podrien evitar.

Per exemple: en tots els països la majoria dels homicides són homes, com també la majoria dels suïcides. En el cas d’Espanya, l’any 2014 un 93% dels homicidis van ser comesos per homes. Un percentatge molt similar al dels anys anteriors. També les víctimes solen ser majoritàriament homes, de l’ordre de dos terços. Queda ben palès que hi ha un gènere molt més violent que l’altre.

I dic un gènere, no un sexe. Per quina raó? És impossible avaluar quina part d’aquesta violència es deu al sexe masculí, és a dir, a les característiques biològiques vinculades al cromosoma Y. És impossible perquè mai no tenim aïllats els efectes del sexe, sempre els veiem, en la realitat, units als del gènere, és a dir, als del patró cultural associat a cada sexe. Probablement el sexe hi aporta alguna cosa, però el que sí que sabem del cert és que hi ha un aprenentatge social de la violència, que l’ús de la violència s’aprèn. En tenim moltes proves: als Estats Units, per exemple, es produeixen periòdicament matances massives en escoles, universitats o altres institucions. Aquests fets, entre nosaltres, no es donen. Per quina raó, aquesta diferència? Doncs perquè als Estats Units és possible posseir armes, més encara, hi ha famílies que entrenen els seus nens, des de ben petits, a disparar amb armes reals. ¿És tan sorprenent que després en trobem alguns que les fan servir per matar persones, quan des de la infància se’ls ha mostrat que tenir i utilitzar armes mortíferes és una cosa bona?

L’aprenentatge de la violència com a aprenentatge exigit als nens comença, també entre nosaltres, des del moment del naixement, a partir del qual són estimulats a ser actius, protagonistes, a imposar-se, a manar sobre el seu entorn, a ocupar l’espai, a disposar-ne, a actuar contra qualsevol obstacle que s’oposi a la seva voluntat. Des de molt petits solen tenir a l’abast joguines bèl·liques: en lloc d’aprendre a tenir cura de la vida, una actitud que es transmet a les nenes també des que neixen a través de les nines i altres tipus de jocs, els nens són estimulats a aprendre com destruir-la. Els mostrem l’interès i la potència de les emocions bèl·liques, les d’enfrontament, les de competició, alhora que els indiquem també que lliurar-se a emocions de tendresa o de compassió no és adequat per a ells, que és cosa de nenes. “Ser tot un home” vol dir encara, malauradament, entre nosaltres, creure’s invencible, imposar-se als altres, negar la feblesa inherent a la nostra naturalesa, no deixar-se portar per sentiments empàtics, propis de dones i, per tant, indignes d’un home.

Em direu que hi ha homes tendres, capaços d’empatia i de compassió. Sort en tenim, que no tothom accepta i compleix el model de masculinitat hegemònic; aquest model té, ara, molts dissidents, molts homes que, com poden, intenten alliberar-se’n, perquè és un model opressiu, duríssim. Difícil d’esquivar, però: cada vegada hi ha mes casos de nens tranquils que pateixen agressions a les escoles, justament per no haver assumit aquest paper de guerrer, ara ja obsolet, però encara imposat i valorat.

Cal insistir, una vegada més, en l’alt preu que homes i dones paguem per mantenir aquesta masculinitat. Només si eliminem l’aprenentatge de la violència podrem evitar un preu de sang que mostra la nostra manca de civilització.