Laporta i el tres contra un
1. S’ha acabat la sequera. Durant aquest mes de juliol, han aparegut dos possibles candidats a la presidència del Barça amb cara i ulls. Després d’anys i panys de dir que, més enllà de Víctor Font, no sortia cap projecte seriós que pogués disputar la presidència a Laporta, Joan Camprubí i Jordi Termes han saltat a l’arena. Són dos culers de currículum professional brillant. Camprubí Montal, net i besnet de presidents, porta dos anys treballant en silenci i aplegant complicitats en un barcelonisme transversal, que beu de l’esperit d’Evarist Murtra. Jordi Termes ha irromput amb una valentia cada vegada més insòlita en l’entorn culer. En les primeres entrevistes, l’inventor de Bizum denuncia la pudor de socarrim, recorda a Laporta els més de 10 milions que es va embutxacar de l’Uzbekistan en el primer mandat i avisa que si tingués el president del Barça al davant li faria una sola pregunta: "De què viu Joan Laporta?"
2. El Barça, mentrestant, no arrenca. A menys d’un mes per començar la Lliga, no ha fitxat ni un jugador, no ha presentat el nou entrenador (dos mesos després d’incorporar-lo) i ni tan sols ha tancat els comptes de l’exercici passat. Tota aquella allau d'ingressos que s’esperaven per a abans del 30 de juny, i que havien de maquillar la temporada, s’han pintat a l’oli. No es recuperen ni els 40 milions de la palanca-enganyifa de Barça Vision, i les pèrdues ordinàries continuen incrementant-se any rere any. Això sí, la concessió de la il·luminació del nou Camp Nou se li dona a l’empresa de Jordi Torrent, un exdirectiu de Laporta del primer mandat. La repartidora entre amics i familiars continua sent d’un desvergonyiment absolut. Del codi ètic n’han fet xixina.
3. El 2021, un dels arguments de campanya de Laporta, a banda del fet que era l’únic candidat que podia renovar Messi, era vanar-se que el Madrid no havia guanyat cap Champions mentre ell era president. Com si fos una maledicció per la pancarta del “Ganas de volver a veros”, el Reial Madrid ja ha celebrat la 14a i la 15a en els últims tres anys. I, per a la temporada que ve, Ancelotti té tres dels quatre jugadors més valuosos del mercat: Vinícius, Mbappé i Bellingham. Només els falta Haaland per completar el pòquer galàctic. Mentrestant, les dues icones mundials del Barça es diuen Aitana i Alexia. I un adolescent que acaba de fer 17 anys i que ha omplert els carrers de Catalunya de samarretes de la roja amb el nom de Lamine Yamal a l’esquena. La blaugrana no es podia comprar. No n’hi havia a la venda per un altre error de gestió. La rellevància del Barça ha baixat en picat des que es va fer fora Messi. Ha estat trist veure caure el Barça fins al lloc 18 del rànquing de la UEFA, per sota de Vila-real, el Leipzig o el West Ham. La pitjor classificació del club des de 1977.
4. De motius de preocupació culer, no en falten a cap nivell. Esportivament, Flick començarà la Lliga amb una sabata i una espardenya. Koeman demana que el president tingui paciència amb l’alemany, i que li doni la confiança que no van rebre llegendes com ell i com Xavi, que van sortir humiliats. Tant de bo que l’últim paraigua de Laporta sigui resistent. Altrament, l'oposició provocarà una tardor tempestuosa. Això sí, quan creguin que tenen Laporta contra les cordes, ell sempre podrà fer un pols de tot o res, avançar eleccions i treure la seva millor versió. Si Font, Camprubí i Termes no s’uneixen, aleshores, en una sola candidatura de canvi, ho tindran pelut contra Laporta. Ell, aferrat a la bandera, amb l’oratòria hàbil i la demagògia calculada, pot aprofitar un debat televisiu per fer bona aquella dita de pati de col·legi: “Tres contra un, merda per a cadascun”. Per ser president del Barça, primer cal guanyar les eleccions. No és un detall menor. Amb rigor i bones maneres no n’hi ha prou. El Barça és, bàsicament, emoció. Que n’aprenguin.