Estem d’acord que el Madrid i els seus altaveus mediàtics han fet un exercici de cinisme amb el cas Negreira. Com va dir Luis Arconada, porter de la Reial Societat i de la selecció espanyola: “Això de la por escènica del Bernabeu no era pels jugadors, nosaltres no en teníem. A qui de debò feia por escènica el camp del Madrid era als àrbitres”. Quedi clar, però, que tot això no impedia que Laporta anés fins ara de bracet de Florentino a la Superlliga.
I també coincidim que Javier Tebas ha actuat com un piròman, entre altres raons perquè li vam dedicar exactament aquest adjectiu en aquesta columna ja fa algunes setmanes.
Però, dit això, Laporta no va descobrir res que no hagués dit abans amb altres paraules i menys cerimònia: el missatge de dilluns va ser que no hi ha proves que puguin demostrar la compra d’àrbitres, però això els socis del Barça ja ho tenien coll avall, perquè fins ara no ha aparegut cap prova ni indici que ho demostri.
En canvi, les explicacions als socis van fer curt. Per començar, per què va contractar Negreira? On són les proves que els informes eren de qualitat? Si de tanta qualitat eren, de què li van servir al Barça? D’on treu que més de set milions d’euros per aquells informes són preus de mercat? On creu que van anar a parar realment aquests diners que són dels socis? Quines mesures ha pres el club perquè uns pagaments que, segons el mateix Laporta, podrien convertir el Barça en víctima no es tornin a repetir? I de debò que el soci no mereix cap disculpa per una gestió poc ètica i gens estètica que podria acabar comprometent (com ha acabat passant) el bon nom del club?
Després de l’anunci a bombo i platerets que per fi sentiríem explicacions, Laporta va oferir una roda de premsa per a convençuts.
