L'any que hem viscut amb Carles Capdevila

EscriptorLa literatura s'ha fet càrrec a bastament de la coexistència dels morts amb els vius, i amb prou encert perquè algunes de les coses que podem llegir sobre aquesta qüestió siguin certes. Existeixen espectres ressentits i torturats com els que habiten les pàgines de 'Pedro Páramo' de Juan Rulfo, i hi ha també fantasmes benignes però que ho impregnen tot de melancolia, com el Michael Furey de qui segueix enamorada, molts anys després que ell morís, Gretta, la protagonista d''Els morts', de James Joyce. I, encara, amb alguns morts s'acompleix allò que va dir Fernando Pessoa, i que em recordava fa uns dies Toni Torres, que és el meu metge de capçalera. Pessoa deia que la mort només és que et deixen de veure. Aquest, per a mi, un any després de la seva mort, és el cas de Carles Capdevila.

A Carles Capdevila l'hem deixat de veure, i això de per si és trist i és motiu d'enyorança. Però també és cert que ha estat aquí, entre nosaltres, jo diria que cada dia d'aquest any. No tan sols perquè cada dia surt aquest diari que ell va pensar, fundar, impulsar i dirigir. Sinó també perquè els afectes, i també les preocupacions, de les persones honestes perviuen també més enllà del dia en què deixen de ser visibles, i en Carles era per damunt de tot un home honest. Dels seus afectes en poden parlar millor que jo aquells que el van tractar més de prop. Pel que fa a les seves preocupacions, al Carles Capdevila l'inquietaven sobretot tres coses: el periodisme, l'educació i el seu país, Catalunya, en aquest ordre o en qualsevol altre. El periodisme era per a ell un instrument per a la construcció, el millorament i el progrés del país, mentre que l'educació no era tan sols una eina sinó també la raó de ser del país: un país o és educat o no és res. Un país que no és educat no pot ni tan sols ser lliure, perquè serà esclau de les seves pròpies febleses. I presa fàcil del fanatisme, la intolerància, la mentida, la corrupció i la violència. De tot això n'hem tingut a poalades durant aquest any, i per això el pensament del Carles Capdevila ha estat més vigent cada dia que hem hagut de viure així, dins una dansa macabra d'esperits ressentits i torturats. És cert que no el podem veure, però no és menys cert que segueix aquí, inspirador. Exemplar, si se'm permet de dir-ho.

Un any és llarg o és curt segons com es miri, però és prou temps perquè deixem de veure més persones que voldríem seguir veient. El poeta Manel Marí, que també ha marxat durant aquest any, té uns versos que li escauen també a Carles Capdevila. Són del poema 'Jo sóc la veu', i fan així: “Jo sóc la veu que han fet la veu d'uns altres / desteixint balbucejos, remors i altres consignes [...] / Vull dir, no he mort del tot, no he diluït encara / la veu entre les veus, la cendra entre les cendres, / i mastego encenalls per escopir l'incendi: / jo sóc la veu que frisa per cremar-se / i per cremar els ignífugs fragments de morals fetes”. Carles Capdevila era dels lluitadors, i no descansa en pau ni ens cal veure'l per saber que encara lluita.