2015: l’any del desenvolupament sostenible
L’any 2015 serà la principal oportunitat de la nostra generació per fer avançar el món cap al desenvolupament sostenible. Entre el juliol i el desembre tindran lloc tres negociacions d’alt nivell que poden reorganitzar l’agenda global del desenvolupament i impulsar canvis decisius en el funcionament de l’economia mundial. Amb la crida a l’acció que ha fet el secretari general de les Nacions Unides, Ban Ki-moon, en el seu informe El camí a la dignitat, l’Any del Desenvolupament Sostenible ha començat.
El juliol del 2015 els dirigents del món es reuniran a Addis Abeba (Etiòpia) per dissenyar les reformes del sistema financer global. El setembre del 2015 tornaran a reunir-se per aprovar els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), que han de guiar les polítiques nacionals i mundials fins al 2030. I el desembre del 2015 es trobaran a París per aprovar un acord mundial contra els creixents perills del canvi climàtic que els humans estem induint.
L’objectiu fonamental d’aquestes cimeres és que el món posi rumb al desenvolupament sostenible entès com a creixement sostenible i no excloent: un creixement que augmenti els nivells de vida mitjans; que beneficiï tota la societat, en lloc de només els rics, i que protegeixi el medi ambient en lloc de destrossar-lo.
L’economia mundial se’n surt prou bé aconseguint creixement econòmic, però falla a l’hora de vetllar perquè sigui ambientalment sostenible i perquè la prosperitat sigui equitativament compartida. La raó és senzilla: les empreses més grans del món persegueixen el seu benefici de manera implacable i amb força èxit, però massa sovint ho fan a costa del joc net i del medi ambient.
L’obtenció del màxim benefici no garanteix una distribució raonable de la renda ni un planeta segur. Al contrari, l’economia mundial està deixant enrere un gran nombre de persones, també en els països més rics, i el planeta Terra està patint una amenaça sense precedents per culpa del canvi climàtic -causat per l’home-, la contaminació, l’esgotament del aigua i l’extinció d’innombrables espècies.
Els ODS parteixen de la premissa que cal un canvi ràpid i de gran abast. Com va dir John F. Kennedy fa mig segle: “En determinar el nostre objectiu més clarament, en fer que sembli més viable i menys remot, podem ajudar tothom a visualitzar-lo, a tenir-hi esperança, i a avançar irresistiblement en la seva direcció”. Aquest és el missatge essencial de Ban Ki-moon als estats membres de l’ONU: determinem clarament els ODS, perquè així despertarem en els ciutadans, les empreses, els governs, els científics i la societat civil de tot el món el desig d’avançar cap a la seva consecució.
Els fins principals dels ODS ja estan acordats. Una comissió de l’Assemblea General de les Nacions Unides va determinar 17 sectors-objectiu, entre els quals hi ha l’eradicació de la pobresa extrema, la garantia de l’educació i la salut per a tothom i la lluita contra el canvi climàtic. L’Assemblea General en conjunt s’ha pronunciat a favor d’aquestes prioritats. Falta el pas decisiu de convertir-les en un conjunt viable. Quan el 2012 es van proposar els ODS per primera vegada, els membres de les Nacions Unides van dir que havien de ser “orientats a l’acció”, “fàcils de comunicar” i “de nombre limitat”, i molts governs es van mostrar partidaris d’un total d’entre deu i dotze objectius que abastaven els 17 sectors prioritaris.
Per assolir els ODS serà necessària una reforma profunda del sistema financer mundial, l’objectiu primordial de la Conferència sobre el Finançament per al Desenvolupament. Cal dedicar els recursos que s’empren en els conflictes armats, els que s’escapen per les escletxes fiscals per als rics i els que es malbaraten en noves extraccions de petroli, gas i carbó a atendre prioritats com, per exemple, la salut, l’educació i l’energia baixa en emissions de carboni i a l’adopció de mesures més vigoroses en la lluita contra la corrupció i la fugida de capitals.
En la cimera del juliol s’intentarà que els governs del món es comprometin a assignar més fons a problemàtiques socials. A més, es buscaran mecanismes millors per assegurar que l’ajuda al desenvolupament arriba als pobres, aprofitant els ensenyaments que es desprenen de programes reeixits, com el Fons Mundial de Lluita contra la Sida, la Tuberculosi i el Paludisme. Una d’aquestes innovacions hauria de ser un nou Fons Mundial per a l’Educació que vetlli perquè els nens d’arreu puguin assistir a l’escola almenys fins al final de la secundària. També hem de trobar maneres de canalitzar més adequadament els diners privats cap a les infraestructures sostenibles, com l’energia eòlica i la solar.
Aquests objectius estan al nostre abast. De fet, són l’única manera que tenim de posar fi al malbaratament de bilions de dòlars en bombolles financeres, guerres inútils i formes d’energia destructives per al medi ambient.
Uns bons resultats en les converses del juliol i el setembre donarien impuls a les decisives negociacions sobre el canvi climàtic que se celebraran a París al desembre. El debat sobre l’escalfament planetari induït per l’home ha arribat a semblar-nos interminable. En els 22 anys que han passat des que el món va signar la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic a la Cimera de la Terra celebrada a Rio hem adoptat massa poques mesures concretes. A conseqüència d’això, el 2014 hem vist sequeres devastadores, inundacions, tempestes amb greus conseqüències i onades de calor, i pot haver sigut l’any més càlid des que se’n tenen registres.
El 2009 i el 2010 els governs del món van acordar mantenir l’augment de la temperatura mundial per sota de dos graus centígrads en relació a l’era preindustrial. No obstant això, l’escalfament va camí de ser d’entre quatre i sis graus al final d’aquest segle, prou alt per devastar la producció mundial d’aliments i augmentar espectacularment la freqüència dels fenòmens meteorològics extrems.
Per no superar el límit dels dos graus, els governs del món han d’adoptar un concepte fonamental: la “descarbonització profunda” del sistema energètic del món, és a dir, la substitució de les fonts energètiques que emeten carboni -com el carbó, el petroli i el gas- per l’eòlica, la solar, la nuclear i la hidroelèctrica, així com l’adopció de tecnologies de captura i emmagatzematge de carboni allà on se segueixin utilitzant combustibles fòssils. L’energia bruta amb altes emissions de carboni ha de cedir el pas a l’energia neta amb escasses o nul·les emissions de carboni, i tota l’energia s’ha d’utilitzar de manera molt més eficient.
L’acord climàtic que hem de tancar el desembre del 2015 ha de reafirmar el límit dels dos graus d’escalfament, i incloure compromisos estatals de “descarbonització” fins al 2030 i plans de descarbonització profunda fins al 2050. També ha de posar en marxa un intens esforç de governs i empreses de tot el món per millorar els resultats de les tecnologies energètiques que tenen baixes emissions de carboni, i ha d’assegurar una gran quantitat d’ajuda als països pobres que afrontin problemes climàtics. Els Estats Units, la Xina, els països membres de la Unió Europea i altres estats ja estan donant a entendre que volen avançar en la direcció correcta.
Els ODS poden obrir el camí cap a un desenvolupament econòmic tecnològicament avançat, socialment just i mediambientalment sostenible. Si les tres cimeres de l’any vinent acaben amb acord, l’èxit del desenvolupament sostenible no estarà garantit, esclar. Però aquestes tres cites poden orientar l’economia mundial en la direcció adequada. I, en aquest sentit, la nostra generació no tornarà a tenir una oportunitat com la que se li presenta en l’any que comença.
Copyright Project Syndicate