L’antisemitisme i ‘nosaltres’
Gerhard Strassmann va escriure a la seva autobiografia que era incapaç d’emprar la paraula nosaltres. El Gerhard era membre d’una prominent família de jueus alemanys. Els Strassmann eren nissaga de ginecòlegs, i durant la primera meitat del segle XX van dirigir la clínica ginecològica més important de Berlín. El cosí del Gerhard, l’Erwin, va ser l’últim director de la clínica. L’any 1936 el seu pare, el Paul, va vendre la clínica al grup hospitalari berlinès de la Charité. La legislació nacionalsocialista li restringia l’exercici de la seva professió, i la Charité feia temps que cobejava la seva clínica. El seu fill Erwin no tenia la intenció de quedar-se a Alemanya, i ja havia començat a col·laborar amb els Mayo a la seva clínica de Rochester, a l’estat de Nova York.
Paul Strassmann havia lluitat a la Primera Guerra Mundial, com tots els seus fills. El seu primogènit, el Hellmuth, va morir el 1916 a les trinxeres franceses. El Paul va fer erigir un monument commemoratiu de tons militaristes i patriòtics a la seva clínica. En realitat, el Paul era un ferotge nacionalista alemany i donava suport al Deutschnationale Volkspartei, un partit conservador que va acabar formant govern amb Hitler. El Paul bé havia sabut i pogut articular la paraula nosaltres per referir-se a Alemanya: “Nosaltres els alemanys”.
L’any 1945 els Strassmann ja no existien a Alemanya: o havien emigrat o havien mort. Errants pels continents, preservaven un món que havia expirat. La germana de l’Erwin, la Gisela, havia mort el 1942. S’havia casat amb un reputat home de lleis suís, Max Gutzwiller. El Max va ocupar la càtedra de dret romà a Heidelberg, fins que la seva oposició al nou règim nazi va ser massa evident i va haver d’acabar renunciant a la càtedra el 1936. Naturalment, el matrimoni amb una jueva, per molt que aquesta s’hagués convertit al catolicisme, era inadmissible en la nova Alemanya. Els fills de la Gisela i el Max tenien prohibit ser membres de les Joventuts Hitlerianes, cantar l’himne nacional alemany, i l’himne del partit, Die Fahne Hoch. Eren infants, se sentien exclosos, no podien utilitzar el mot nosaltres. L’any 1936 la família Gutzwiller va marxar a Suïssa.
Llegeixo algunes de les piulades espanyoles amarades d’antisemitisme al Twitter. Llegeixo les notícies sobre l’atemptat de Brussel·les contra el Museu Jueu de Bèlgica. Recordo la seguretat militar a les sinagogues i establiments jueus de París. Tot dinant a Nova York, escolto la Dasha, que m’explica que ella és l’única supervivent de la seva família. Tots van morir, i ella va sobreviure per viure en solitud al Nou Món. Em comenta que és de Polònia, però que no és polonesa, “això és impossible”. Recordo els Strassmann i la seva incapacitat d’articular el nosaltres.
Al gener, Yascha Mounk, doctorand de ciència política a Harvard, va publicar un llibre titulat Stranger in my own country. El llibre combina la seva autobiografia amb una anàlisi política, històrica i social de l’Alemanya de postguerra, i la problemàtica de la memòria històrica i la seva gestió política. El llibre ha estat durament criticat, però la part autobiogràfica és una mostra més de per què el jueu europeu no pot utilitzar el nosaltres : l’autor no pot tenir identitat perquè no se sent inclòs en cap de les identitats que podria exercir. És per això que va marxar a Nova York, per ser plenament jueu. Allà va descobrir que podia prescindir de tota identitat, i obviar el nosaltres.
Un dels fills de Gisela i Max Gutzwiller, Martin Gutzwiller, també va acabar marxant a Nova York. Hi va retrobar identitats, en va practicar, en va perdre. Va patir les seves pròpies contradiccions, i ansietats: educat com a catòlic suís, estigmatitzat com a jueu alemany. No va acabar sent res perquè no va poder, o no va voler resoldre cap dels possibles nosaltres en els quals encaixava. El garbuix d’identitats requereix una resolució, cal construir una identitat pròpia, nodrida de totes les identitats que es vulgui, però que sigui nítida i acceptable. Quan al març Martin Gutzwiller va morir, s’havia consumit a si mateix i havia expirat sense saber qui era.
Europa és un continent que, ahir i avui, persevera a fer que molts dels seus habitants no puguin articular el nosaltres. Pot ser un immigrant italià trasplantat a la França del 1860, o un espanyol emigrat a la Suïssa del 1950. També pot ser aquella família alemanya o francesa de generacions, que alhora pertany al poble d’Israel. Hi ha majories que creen el nosaltres perquè una part del col·lectiu deixi de poder articular la primera persona del plural. Després, hi ha els jueus, sempre negats a poder exercir aquest plural a Europa, per molt que ho hagin intentat i ho intentin.
