L’anomalia del segle XX
Una de les conclusions que l’economista francès Thomas Piketty ha exposat al seu llibre revelació del 2014, El capital al segle XXI, és que els decennis centrals del segle XX han estat una anomalia. Això significaria que des de la fi de la Segona Guerra Mundial, el 1945, fins a les crisis energètiques del 1973-79 i la caiguda del Mur de Berlín, l’economia i la societat occidentals van experimentar una situació excepcional que no es correspon a cap altra realitat històrica.
Piketty coincideix amb el periodista i escriptor francès Éric Zemmour, compatriota seu, en l’anàlisi que la post guerra europea va ser una anomalia històrica. Zemmour, però, va pronosticar l’existència d’aquesta anomalia abans que Piketty, en el seu llibre revelació del 2010, Mélancolie française. L’anomalia zemmouriana considera excepcional no pas el comportament econòmic d’Occident sinó la pau que es va instaurar a Europa i en un món de Guerra Freda i de conflictes regionals i limitats.
En el seu recent article al diari ARA, Carles Boix advocava per reconciliar mercat i democràcia amb mesures liberals -moderadament libertarians -. Amb molta raó, Boix apuntava que el post 1945 va permetre combinar capitalisme i redistribució a través d’un estat del benestar que reforçava el mercat. Tanmateix -continua Boix-, la sortida de la pobresa de centenars de milions de persones a l’Àsia i en d’altres de les anomenades economies emergents d’ençà del 1970 ha suposat una desestabilització absoluta del sistema excepcional de postguerra, i ha obert la porta a la destrucció no solament del teixit industrial occidental sinó també del seu teixit social amb la irrupció formal de la desigualtat.
Com bé recordo de les classes de Xavier Sala-i-Martín, aquesta creixent desigualtat que assola Occident és el preu que cal pagar perquè una gran part de la població mundial deixi de ser pobra i accedeixi als estàndards de vida i benestar dels quals gaudeix el món occidental. No es tracta solament de la competència de les economies emergents: es tracta d’un capgirament absolut de la distribució de la riquesa entre les nacions i les seves poblacions. El progrés del món passava per la fi d’aquella anomalia occidental de postguerra que han identificat els intel·lectuals francesos. ¿Què queda més enllà de l’anomalia de 40 anys d’estat del benestar, creixement econòmic, redistribució de la riquesa, consolidació democràtica i pau a Occident?
Després de l’anomalia ve l’etern retorn, el déjà-vu : el segle XIX.
El filòsof Michel Foucault -un altre intel·lectual francès- va afirmar que el marxisme era propi del segle XIX i que fora del seu àmbit natural no podia existir. Als Estats Units avancen amb força intel·lectual els anomenats millenial marxists. En la nostra era llibertària somiada per la intel·lectualitat anglosaxona de l’anomalia occidental de postguerra, la desigualtat també avança i és l’amenaça estructural per a les democràcies hiperpluralistes de radical llibertat i individualisme. D’aquí, la reacció en forma d’etern retorn de les escorrialles ideològiques i de sistemes i ideals de relat fort. A Europa això significa l’ascens dels populismes, des de Podem fins al Front Nacional.
Un grup d’estudiants de la Universitat de Duke, guiats pel professor de dret i historiador Jedediah Purdy, han fet l’exercici de llegir les obres dels fundadors de la democràcia liberal i del capitalisme que Piketty esmenta en el seu llibre. Amb Adam Smith, John Stuart Mill, Karl Marx i fins i tot Friedrich Nietzsche, Purdy ha acabat reconstruint una impressió global de l’economia i la societat del segle XIX: el naixement de la democràcia liberal i el capitalisme entesos com a tals es va acompanyar d’una enorme desigualtat econòmica i social, marcada, en paraules de Mill, per una avarícia bàrbara i una ambició curta de mires. La impressió general en tots els autors és que les calamitats que ells van viure acabarien desapareixent en pro d’un augment de l’harmonia social. Fins i tot Smith esperava que el seu mercat idealitzat es justificaria plenament en una societat futura de riquesa harmònicament distribuïda.
En bona part, les expectatives i bones intencions dels intel·lectuals del segle XIX es van acabar materialitzant a l’Occident de postguerra, al preu d’una guerra que va ser una catàstrofe humana de dimensions colossals, d’una societat il·liberal, d’un bloc soviètic i d’un vast exèrcit de països paupèrrims i descolonitzats. Ara que al segle XXI el món és menys pobre i Occident ha assolit l’albirada era llibertària, també hem recuperat aquella desigualtat que havíem deixat enrere després de dues guerres mundials. Estem deixant de ser anòmals per ser normals. Però la normalitat ens espanta, elimina les nostres seguretats i ens aboca a un món d’una energia, duresa i voracitat insaciables.
Viure després de l’anomalia ens permet de gaudir, encara, de les desferres dels mecanismes que va forjar la societat del benestar de la post Guerra Mundial. Tindrem hiperpluralisme llibertari, desigualtat capitalista i ressons intel·lectuals vuitcentistes, però també sumarem algun pòsit de l’anomalia del segle XX.
