De l’angoixa adolescent a la jihad

Alguna cosa es va fer miques. Tenia 13 anys, somiava llibres i noies i res més: un nen neerlandès sa, d’orígens marroquins, que es deixava portar per la vida. Fins que un dia, a classe d’història, vam parlar de la fàtua contra Salman Rushdie. El professor ens va parlar de la llibertat d’expressió. Jo, d’insultar el Profeta. Es va fer un silenci estrany. De què parlava, l’Abdelkader? De la faquè?

Però el mestre, el senyor Fok, em va entendre. Va dir que la fàtua no tenia sentit, que com podia ser que algú s’ofengués per una obra de ficció. Com podia ser que el fet de fer servir la imaginació et condemnés a mort?

Recordo que em vaig aixecar i vaig alçar la veu mentre m’esforçava per argumentar com era de sagrat, per a mi i la meva comunitat, el Profeta. I com més responia el senyor Fok amb fredor i anàlisi racional, més m’enfadava. ¿Que no veia que allò anava més enllà de la raó i el sentit comú? ¿Que no veia que fotre-se’n del Profeta era un delicte moral? Els companys de classe em miraven com si estigués boig. Ara ja estava dret i cridant. No havia estat mai tan enfadat. No es tractava d’una novel·la, es tractava de mi. De nosaltres. Volia venjar-me. El senyor Fok em va mirar, sorprès pel meu mal geni i una mica molest, i em va fer fora de classe.

Per primer cop a la vida vaig sentir què volia dir ser musulmà. Jo no m’hi volia sentir, d’aquella manera. Volia integrar-me, ser igual de normal que els altres nens de la classe. Quan la frustració i el disgust es van suavitzar, em vaig sentir avergonyit d’haver decebut la meva religió, d’haver decebut la meva família, d’haver-me decebut a mi mateix. Avergonyit d’una indignació que no entenia.

Vaig créixer en una família marroquina relativament tradicional. Seguíem el Ramadà però el meu pare no anava gairebé mai a la mesquita. A casa hi havia dos llibres: l’Alcorà i la guia telefònica. Mai no fèiem cas ni de l’un ni de l’altre.

No parlàvem gaire de la fàtua, però era impossible ignorar-la. Hi havia musulmans que es manifestaven pels carrers de Rotterdam i era la primera vegada que ens sentíem vistos com a membres d’una comunitat que havia de respondre a preguntes: de quina banda estàs?, per què t’has ofès?, d’on ve, aquesta indignació?, l’islam pot coexistir amb els valors occidentals?

El món no deixava de recordar-me que era musulmà. El meu nom, el meu origen, la meva pell, la meva família i els esdeveniments que s’anaven desenvolupant al món: tot em feia qüestionar-me a mi mateix.

L’islam em deia que Déu és un i que el Profeta n’és el missatger. Acata els cinc pilars i no hi haurà cap problema. Però vivíem en un país que no era musulmà. Però jo no era neerlandès, ni tampoc seglar. Havia de trobar una manera de reconciliar els meus orígens religiosos amb un món laic. Em sentia orfe. A més, resoldre aquest dilema és molt més complicat en una societat laica que sembla que hagi deixat de lluitar del tot contra aquestes grans qüestions.

Al final no vaig trobar les respostes en els textos sagrats, sinó en la literatura. Vaig llegir La metamorfosi, de Kafka, i La pesta, de Camus. Em vaig recordar de jove, abraonant-me contra els Versos satànics. Vaig recordar quan vaig entrar en una llibreria i vaig veure el llibre apilat, llest per ser llegit, però el meu anglès no era prou bo per entendre’l. El llibre em va girar l’esquena: la curiositat seguia sent-hi. El vaig agafar, vaig començar a llegir-lo i em vaig quedar fascinat. Hi havia un jove que lluitava amb la seva fe en un món sense fe: un fill d’immigrants d’una família molt religiosa que és llançat a un món en què tot s’adopta i res no és sagrat. Em va confirmar el que sentia dins meu: una societat lliure i oberta és una amenaça per a la gent religiosa. S’enriuran de la seva religió, de vegades fins i tot l’eliminaran, i això provocarà ira.

I ara està tornant a passar. L’auge dels extremistes que atreuen joves musulmans d’Occident amb visions d’una utopia islàmica fa fàstic als musulmans europeus. Hi ha nois i noies que abandonen les seves famílies i que es converteixen en màquines de matar. I no surten de Bagdad, sinó de Brussel·les i de l’Haia. Insistim que aquest no pot ser el nostre islam, i que si això és l’islam, no el volem. Però sé per experiència pròpia que la temptació de l’extremisme pot ser molt forta quan creixes en un món en què els mitjans i tothom qui t’envolta sembla que se’n riu i que insulta la teva cultura.

I els govern europeus no estan ajudant gaire en la lluita contra l’extremisme quan es deixen portar per la islamofòbia maquinada per la dreta populista. Jo el que hi veig és falta de valentia per abraçar els musulmans d’Europa com a autèntics europeus, com a ciutadans iguals que la resta de ciutadans.

Una de les primeres persones que van matar els terroristes de París era un dels nostres: Mustapha Ourrad, un corrector de Charlie Hebdo nascut a Algèria. Després van matar un altre musulmà: l’agent de policia Ahmed Merabet. Els assassins no van tenir pietat d’ells. En nom de l’islam van matar musulmans. I cada vegada que un musulmà europeu veu les imatges dels últims moments de Merabet, es veu a si mateix allà, estirat damunt del paviment fred. Indefens. I la següent pregunta que es farà serà: què diré demà a la feina o a l’escola?

Els atemptats de París no són falta de sentit de l’humor o incapacitat d’entendre una caricatura. Ni tampoc odi cap a Occident. És ràbia que agafa una direcció equivocada.

El que ens fa humans i creatius són els nostres dubtes. Però el dubte per si sol es pot convertir en indignació i en fonamentalisme.

Com va dir l’escriptor francès Michel Houellebecq en una entrevista: “La gent no pot viure sense Déu. La vida es torna insuportable”. Els terroristes van trobar el seu Déu en una societat sense déus. Charlie Hebdo es va riure del seu Déu dient que no era res més que un dibuix. Van tornar a buscar el seu Déu i van deixar darrere seu 12 morts. Van ser presa d’una poderosa il·lusió.

Era la mateixa il·lusió que m’havia enganyat d’adolescent: la que deia que si atacaves el missatger desapareixeria la ira i en sortiries victoriós. Però l’única manera de dominar la indignació és entendre quines en són les arrels. Per a mi, la llibertat de dubtar, de no triar bàndol i de ser empàtic amb personatges i persones amb qui no estava d’acord va ser alliberadora. Avui dia encara abraço els meus orígens islàmics, però sense el dogma, la repressió ni la fidelitat estricta al ritual.

Des dels atemptats de l’11-S, molts musulmans europeus també han dubtat de la seva pertinença. ¿Formen part del París de Voltaire o de la Meca de Mahoma? És una pregunta errònia. Els musulmans són exactament igual d’europeus que els gitanos, els gais, els intel·lectuals, els grangers i els obrers de les fàbriques. Hem viscut a Europa des de fa segles i els polítics i la premsa han de deixar d’actuar com si haguéssim arribat ahir. Som aquí per quedar-nos-hi.