Els lampistes del poder
FALCONS. Elliott Abrams és el nou enviat dels Estats Units de Donald Trump per la crisi de Veneçuela. Un nou, vell emissari. En la seva llarga carrera diplomàtica, Elliot va ser un home clau en les guerres brutes dels Estats Units dels anys 80: en el suport a la Contra de Nicaragua i en l’encobriment de les massacres dels esquadrons de la mort al Salvador (segons Elliott, tot era propaganda comunista); va ser condemnat per ocultar informació en l’escàndol de l’Irangate, la venda il·legal d’armes de l’administració de Reagan al règim iranià durant la seva guerra amb l’Iraq. Amb George W. Bush, Elliot va reaparèixer a la Casa Blanca coincidint amb l’intent de derrocament d’Hugo Chávez el 2002. Investigacions periodístiques asseguren que ell va ser l’encarregat de donar llum verda a l’operació.
Els falcons de la Guerra Freda no han acabat de marxar mai de la política nord-americana. Com ells mateixos deien, fa anys, davant un Obama dubitatiu, “Les superpotències no es jubilen” i els vells lampistes del poder, tampoc. Com Roger Stone, assessor de campanyes republicanes des de Nixon fins a Trump, imputat ara per la seva implicació en la trama russa que va filtrar correus electrònics de Hillary Clinton durant les presidencials del 2016. Assessors, funcionaris, diplomàtics o comissaris amb informació real o fabricada i la capacitat i connivència per utilitzar-la en les moltes guerres brutes del poder.
AGENDES. Veneçuela està sota una repressió brutal, les últimes eleccions de Maduro van ser un catàleg d’irregularitats i als carrers es viu ara l’aixecament d’una població tipa de la violència i l’escassetat. A Caracas hi ha una crisi real i a Washington una agenda política molt antiga que torna a reviure. La doctrina Monroe ha sortit novament del calaix i el suposat no-intervencionisme de Trump ja no compta quan es tracta de les “esferes d’interès” dels Estats Units.
Elliott Abrams assegura que “ja té ganes de posar-s’hi a treballar”. Ell és dels que fan la feina. Altres hi posaran la justificació.
Els fets s’explicaran segons la ideologia de cadascú. Paraules al servei de la configuració dels nostres universos. “La història, cementiri de veritats”, escriu Manuel Arias Maldonado en una reflexió sobre la postveritat.
INTERPRETACIONS. Els discursos s’han omplert de paraules gruixudes amb significats elàstics: colpistes, populistes, fake news... serveixen per etiquetar tot allò que no ens agrada, que ens desafia, que transgredeix. De tant utilitzar-les les anem buidant de contingut.
Quantes vegades hem tret Humpty Dumpty del barret els últims anys? El conill amb forma d’ou de Lewis Carroll (que en català anomenem Gep Boterut) li diu a l’Alícia que quan ell utilitza una paraula, el mot vol dir exactament el que ell decideix que digui, “ni més ni menys”. L’Alícia en dubta (com es pot fer que les paraules signifiquin tantes coses diferents?), però el conill, que a través del mirall devia haver vist la realitat més enllà del llarg forat negre que separa el món oníric del surrealisme real, sentencia que qui mana fixa el significat de les paraules.
Ho ha explicat un altre guru de la política nord-americana, el lingüista George Lakoff, que tant va inspirar l’entorn de Barak Obama. Lakoff deia que el llenguatge acaba configurant el marc mental amb el qual interpretem la realitat. Si imposem el nostre llenguatge, els nostres conceptes, imposem el nostre marc i, amb ell, una determinada visió social.
