De l’amor als nens i als míssils
No puc treure’m del cap l’atac que el president dels Estats Units va ordenar contra una base siriana en resposta a l’ús d’armes químiques. No he vist el vídeo dels nens víctimes de l’atac que va motivar la resposta de Trump. No l’he volgut veure. No hi veig la utilitat. Com a prova forense no serveix, especialment en l’era de la manipulació explícita a internet. Com a instància de la brutalitat de la guerra, i de la guerra de Síria en particular, no el necessito. Com a instrument que em permeti recrear-me en l’empatia, la compassió o la indignació moral, em resulta molest, no només a nivell de pell -com provar de veure The walking dead mentre dines-, sinó també menys superficialment: igual que una explosió que t’eixorda i deixa una boira espessa, un vídeo d’una atrocitat de guerra, convertit en símbol d’una ratlla vermella traspassada, em sembla la forma menys intel·ligent i sensible de pensar en la violència i la política que l’empara.
No puc assegurar que la decisió de Trump es basi en el xoc emocional del vídeo, malgrat que és així com ell ho va presentar, o si el vídeo és un pretext. Al capdavall, l’atac a Síria implica donar la raó a l’estratègia que gran part de l’establishment militar ha estat impulsant i que Obama havia mig ignorat emparant-se en l’ambigüitat moral que l’era dels drons ofereix a les intervencions militars. Potser Trump ha cedit a la pressió que Obama mig resistia. L’atac també permetia a Trump esvair el brunzit constant sobre les seves connexions amb el Kremlin, un brunzit que diu que Putin té un titella al Despatx Oval. De la carnisseria de Síria tot se n’aprofita.
El vídeo també ha servit perquè Trump pugui justificar la intervenció més en termes morals que polítics. Els seus seguidors més radicals, en particular els neonazis de l’ alt-right, s’han sentit profundament traïts.
Per raons simètriques a les de la part més autoritària de l’esquerra i la més materialista del liberalisme, l’ alt-right té interès a simplificar la política del món d’avui entre globalistes i aïllacionistes. Però l’alt-right no ho fa perquè vulgui fer-te combregar amb totes les rodes de molí de l’autoritarisme i la força de les majories en nom de la utopia global, com fan aquella esquerra i aquell liberalisme. Tampoc no ho fan, com diuen, perquè creguin que les intervencions militars de les potències del món només estiguin al servei de les elits econòmiques. Ho fan perquè és la manera més autoindulgent de justificar-se el fracàs de la vida i creuen que els serà més fàcil obtenir el control sobre les pors que tenen més a prop sense pagar el preu de ser decents.
El debat sobre les virtuts i els defectes de l’ordre global és necessari, però no és el que se suposa que hi ha entre globalistes i aïllacionistes, entre Clinton i Trump, o entre Macron i Le Pen. Aquest és només el combat de boxa entre un home decadent i la imatge adiposa i demacrada que li torna el mirall. L’atac a Síria, 24 hores després que Clinton digués que ella ho recomanava, posa Trump, en aquest combat, al costat contrari del que els seus seguidors i detractors li suposaven. L’argument moral dels nens li serveix per justificar-ho sense parlar de política, sense parlar dels costos que qualsevol idea de llibertat implica i que només els bons líders i els pensadors valents tenen prou esma i talent per veure i explicar en el buit.
Que tot sigui sempre teatre no vol dir que el teatre no signifiqui alguna cosa. També el vídeo, estrictament parlant, és un espectacle. Motiu o pretext, ocupa el centre de l’escena. Els nens i les armes químiques com a línia vermella. Tampoc no podem descartar que el motiu fos sincer. La corresponsal a la Casa Blanca del New York Times, Maggie Haberman, fa dies que va dient que a Trump li passa factura la solitud del càrrec. Es diu que es passa el dia mirant els canals de notícies i tertúlies i hi reacciona emocionalment, eixordat i encegat pel fum de les bombes informatives. “Pensava que aquesta vida seria més fàcil que l’anterior”, ha dit en una entrevista.
Part del nostre sistema polític parteix de les paus de Westfàlia de 1648 i 1659, que van consagrar el principi de sobirania nacional a la llum del poder centralitzador de la pólvora: d’aquí l’expressió afer intern. Però també de la Declaració dels Drets Humans de 300 anys després, després d’Auschwitz: d’aquí l’expressió crims contra la humanitat. Aquestes dues expressions les separa una ratlla vermella que justifica les intervencions, sigui la ratlla un pretext o un motiu. Un vídeo d’uns nens morint vist per un president feble ha estat la ratlla del nostre temps. És un abús pornogràfic, pràcticament pedofílic, que indica que el nostre temps no troba motius per ser decent i continuar civilitzant-se.