L’amnèsia d’Europa amb els refugiats

Després de la Primera Guerra Mundial, quan milions d’europeus es van veure obligats a convertir-se en refugiats i abandonar el seu país per l’ocupació enemiga o les deportacions, es va crear un règim internacional per coordinar de manera efectiva les respostes al fenomen i alleujar el patiment dels que ho havien hagut de deixar tot enrere. Un segle després, es torna a produir una crisi de refugiats i, aquesta vegada, és Europa qui té a les seves mans oferir un lloc segur a persones desesperades. Tot i això, el continent no ha estat a l’altura; moltes de les seves respostes han sigut insuficients davant la urgència de la situació.

Només durant els primers mesos del 2015, més de 38.000 persones han intentat arribar a Europa travessant el Mediterrani des del nord d’Àfrica. Aproximadament 1.800 persones han mort en la temptativa, més del doble que en tot el 2013.

Resulta decebedor veure que molts europeus han respost a aquesta crisi humanitària -que té una gran semblança amb la que va patir el continent europeu fa un segle- oposant-se al fet que els seus països acullin més refugiats. Que ràpid que oblidem el nostre passat.

I una cosa encara pitjor: hi ha alguns europeus que desitgen que l’oblidem. Alguns partits populistes han alimentat l’actitud actual presentant-se com a guardians de la identitat nacional. Sostenen que Europa s’enfronta a una afluència massiva de refugiats que amenaça d’intensificar la pressió a què estan sotmeses les economies, els mercats de treball i les cultures del continent. No cal remuntar-se a fa un segle per adonar-se de fins a quin punt poden ser perilloses les conseqüències d’aquest discurs.

Però no és només que el relat dels populistes sigui incendiari; també és fals. Per bé que de vegades es fa difícil diferenciar els motius que empenyen les poblacions a desplaçar-se, les dades de l’organisme de les Nacions Unides per als refugiats indiquen que almenys la meitat de les persones que miren d’arribar a Europa des del nord d’Àfrica fugen de la guerra i la persecució. L’Organització Internacional per a les Migracions i la marina italiana han determinat que aquest any els migrants provenen principalment d’Eritrea, Gàmbia, Nigèria, Somàlia i Síria. Les condicions que imperen en aquests països donen dret als seus ciutadans a sol·licitar asil.

En definitiva, aquesta no és una crisi d’immigrants, sinó de refugiats, i res sembla indicar que hagi d’amainar. De fet, la inestabilitat i la violència que assolen gran part del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient sembla que hagin alentit la davallada del nombre de conflictes armats que es registrava d’ençà de la Segona Guerra Mundial, i fins i tot amenacen de revertir aquesta tendència descendent.

La comunitat internacional està obligada per la legislació a protegir els que es veuen forçats a abandonar casa seva pels conflictes i la persecució. Europa, per la seva història i els seus valors -a part de la seva proximitat a algunes de les poblacions castigades-, està especialment obligada a contribuir a aquest esforç.

Ara bé, Europa no és l’única regió que ha de suportar el pes dels fluxos migratoris actuals, ni tan sols la més afectada. Nou de cada deu refugiats no surten de la seva regió, sinó que fugen a països molt propers o limítrofs amb el seu. El camp de refugiats jordà de Zaatari acull per si sol més de 82.000 persones. Si oficialment fos un municipi, seria un dels més poblats del país. Es calcula que el Líban, un país de només quatre milions i mig d’habitants, ha assumit 1.116.000 refugiats (una xifra similar a la població de Brussel·les).

Tenint en compte això, es fa difícil justificar que Europa sigui incapaç d’arribar a un acord per establir un sistema de repartiment i reassentament d’un total de refugiats que aquest any ascendirà a, posem per cas, 20.000, distribuïts en 28 països en funció de quotes individuals. De fet, avui dia hi ha molts països europeus que han acollit un nombre molt reduït de refugiats, cosa que fa encara més difícil explicar-se la inacció del continent. Espanya i Grècia, per exemple, tan sols han acceptat uns 4.000 refugiats cadascuna, una xifra minsa si la comparem amb la que han assumit Jordània o el Líban.

L’assoliment d’un acord basat en quotes podria contribuir a repartir els esforços entre tots els països europeus. Actualment hi ha grans diferències en les polítiques en matèria d’asil dels diversos països, cosa que ha comportat que hi hagi grans disparitats en el nombre de refugiats que assumeix cada estat. En efecte, l’any passat només quatre països (França, Alemanya, Itàlia i Suècia) van assumir dos terços del total de refugiats acceptats al continent europeu.

En lloc de sucumbir al populisme destructiu o a l’aïllacionisme indigne, els dirigents europeus s’han de comprometre a complir la seva responsabilitat legal i moral, que és ajudar els refugiats i també, evidentment, explicar als ciutadans per què fer-ho és tan important. Una iniciativa d’aquesta envergadura requeriria que tots els països europeus -no tan sols els riberencs del Mediterrani- aportessin recursos per donar suport a operacions de recerca i rescat a gran escala. El control de fronteres no pot ser l’únic -i ni tan sols el principal- objectiu.

Més enllà de contribuir a fer front a la crisi actual, Europa s’ha de comprometre a ajudar els països fràgils i afectats per conflictes a superar els reptes que afronten, a incrementar el benestar de la seva població i a construir economies pròsperes. Per conservar la seva autoritat moral i política, la Unió Europea -potser l’exemple més convincent que la cooperació pot contribuir a la pau i la prosperitat- ha d’arribar a acords mútuament favorables amb els seus veïns del sud.

Rere pràcticament totes les sol·licituds d’asil que reben els països europeus hi ha una tragèdia humana, una microhistòria de violència, por i pèrdues. L’objectiu dels sol·licitants d’asil no és arribar a Europa, sinó fugir del conflicte i la persecució que els amenacen. Haurien de poder-ho fer.

El segle passat, durant les dues guerres mundials, els que van fugir de la persecució van ser els europeus. En un moment en què el nombre de desplaçats assoleix nivells sense precedents des de la Segona Guerra Mundial, Europa té la responsabilitat de recordar la seva història. El continent hauria d’aprofitar aquesta oportunitat per respondre a l’actual crisi de refugiats de la manera que hauria volgut que el món respongués al seu patiment i per demostrar que el valor de la Unió Europea s’estén molt més enllà de les seves fronteres.

Copyright Project Syndicate