En les converses entre amics sempre hi ha moments en què una paraula, mitja frase, evoquen tot un món imaginat. En l'amistat el plaer de comprendre i de sentir-se comprès pesa més que aquella estranya idea de l'amic que ho faria tot per tu. Però els estats d'unanimitat, si es prolonguen, avorreixen i amenacen. Afortunadament, les imaginacions compartides també són el fonament dels debats, de l'acarament de les passions -de tot allò que converteix l'amistat en un plaer fructífer.
No fa gaire un periodista alemany, resident a Madrid des de fa dècades, em confessava que li faltava imaginació per entendre què passava entre la Vall d'Aran i el riu de la Sénia. No és que es declarés d'entrada favorable o contrari a res; simplement m'assegurava que no podia identificar amb cap experiència històrica pròpia el que li explicaven que passava. El periodista -em deia ell, esforçant-se a trobar algun detall rellevant- era de la Baixa Saxònia, i allà a ningú no li importava gens què establia la Constitució regional ni com es repartien els poders amb Berlín.
Davant aquesta perplexitat n'hi ha una altra de simètrica. Sempre hi ha hagut catalans que, embadalits amb l'eficiència germànica, han intentat posar el seu país al costat d'algun land alemany. El president Pujol, dins una associació que porta el nom optimista de Quatre Motors per a Europa, va situar-lo a la vora de Baden-Württemberg, però el més habitual és l'assimilació a Baviera. De vegades es diu, fins i tot, que Baviera també té una llengua pròpia (com si l'alemany estàndard fos propi d'alguna altra regió d'Alemanya i no un artifici creat a partir d'elements de diferents parles germàniques). No em consta que aquesta mena d'equiparacions hagin rebut respostes gaire comprensives més enllà dels Alps. És lògic. Els catalans que les promouen tenen el mateix problema que el periodista alemany, però sense arribar a reconèixer-ho: els falta imaginació.
Se sol dir que el 1789, quan a París va esclatar la fúria unificadora de la Revolució, als països germànics hi havia 1.789 entitats sobiranes. Però el panorama va canviar aviat. L'historiador Golo Mann ho explica amb la seva claredat admirable: "L'any 1801 Àustria, i per tant l'Imperi, van reconèixer definitivament la República francesa i totes les seves conquestes a les terres renanes i als Països Baixos. Ara es tractava de rescabalar en una altra banda aquells prínceps i estaments alemanys que havien perdut en mans franceses les seves propietats a l'oest del Rin. Això va donar peu a una gran concentració parcel·lària o reforma de l'Imperi. [...] El resultat van ser els estats alemanys amb què estem familiaritzats i que, amb algunes modificacions, encara perduren avui: Baviera, Württemberg, Baden, Hessen. [...] Tanmateix, les fronteres concretes es van traçar d'una manera força arbitrària [...]. Si feia temps que els estats alemanys tenien ben poc a veure amb les característiques de les antigues tribus germàniques, ara desapareixia del tot aquest seu caràcter llegendari; dialectes, paisatges, confessions, tradicions històriques es barrejaven en les noves formacions estatals, que no podien apel·lar a res més que a la realització del mateix principi abstracte de l'estat. [...] Ara bé, estats autèntics no ho eren pas, en el sentit en què ho són Suïssa o Holanda. Cap no ha lluitat mai per la seva existència, cap no ha gosat mai, en un moment de crisi, fer el seu propi camí".
No cal saber gaire història per entendre que tot això no presenta cap punt de contacte amb Catalunya. És més: Catalunya sembla gairebé la inversió perfecta d'aquests estats espectrals que descriu Mann. No solament té unes fronteres antigues (a pesar del Tractat dels Pirineus i les divisions provincials) i una llengua constituïda que ha estat sempre d'ús comú, sinó que, en els últims quatre-cents anys, cada segle ha participat almenys en una guerra on era central la qüestió del poder català.
En aquest punt, doncs, no hi ha imaginacions comunes, però això no vol dir que sigui impossible entendre's. Hi ha llibres que hi ajuden; només ens cal tenir prou cautela per suspendre el judici una temporada, mentre aprenem a ficar-nos en la pell de l'altre. Europa és la geografia d'aquestes imaginacions no comunes. Una amistat europea podria consistir a cultivar-les, a transmetre-les, a explicar-les des de la diferència; a imaginar en comú aquesta manca d'unanimitat.
Seria una qüestió prèvia als debats, a les opcions polítiques, a l'acarament de les passions.