Lamine

"¿En qué se parece el fútbol a Dios? En la devoción que le tienen muchos creyentes y en la desconfianza que le tienen muchos intelectuales". Aquesta reflexió, d'Eduardo Galeano, ens col·loca al punt perfecte davant d'un fenomen de masses, el futbol, capaç de mobilitzar tantes passions com la religió. La darrera passió que ha creat la religió-futbol és Lamine Yamal. Ho té tot; no hi podria haver un heroi de la classe obrera més perfecte. Fill d'un migrant marroquí –que va defensar el seu barri dels feixistes de Vox– i d'una equatoguineana que el va portar al món amb només 16 anys, el nou working class hero ens fa tremolar de tendresa quan explica que, de petit, l'acompanyava sempre una bufanda amb les olors de casa seva i la família. És difícil trobar entre les masculinitats que dominen el futbol una expressió de sensibilitat espontània tan bonica. El futbol ens dóna tot allò que no ens pot donar el tennis o l'automobilisme. Per això és una religió de masses.

Lamine vola com la puntada de peu de Cantona quan, després de marcar, assenyala amb les mans el codi postal del seu barri, un femer multicultural, en paraules dels feixistes, en què un terç dels veïns van arribar d'altres terres a la recerca d'una vida millor. "Te llevo en la sangre y no hay nadie que pueda / Hacer que yo te olvide y es que mi vida entera /Has marcado, he marcado tus calles con mis pasos / En ellas fui dejando todos mis mejores años / Jugando contigo iba sin darme cuenta / Hundiendo las raíces de mi cuerpo en tus aceras / Contigo he ido creciendo y adquiriendo la conciencia / De que para nosotros la dignidad está en la pelea / Y no es bueno ni malo aceptarlo o rechazarlo / No servirá de nada, soy como tú y tú eres mi barrio". Potser Lamine s'identificaria amb aquesta cançó –"El barrio"–, que els rapers de Hechos contra el decoro van fer ja fa molts anys per a la pel·lícula de Fernando León que porta el mateix nom. Dona un cop d'ull a la pel·li si tens una estona, Lamine.

Ens agrada Lamine com ens va agradar la puntada de peu de Cantona al porc del National Front que el va insultar al Selhurst Park de Londres. Ens agrada Lamine com ens emociona encara veure les imatges de John Carlos i Tommie Smith aixecant els punys enguantats quan va sonar l'himne dels EUA a Mèxic 68. Ens agrada Lamine de la mateixa manera que ens agrada recordar Mohamed Alí negant-se a fer el servei militar i a combatre a la guerra imperialista del Vietnam. Lamine, aquest diumenge, flota si us plau com una papallona, pica com una abella; que els peus dels britànics no puguin aturar allò que els seus ulls no veuen. Ens agrada Lamine fent el 304 com ens va agradar Jenni Hermoso enfrontant-se a Rubiales. Ens agrada el teu orgull de barri, ens agrada el teu pare antifa, ens agrada la mare que et va parir, que ara també agradarà als que alguna vegada li van demanar la documentació per ser negra.

Els intel·lectuals que rebutgen el futbol com rebutgen la religió de què parlava Galeano potser ens diran que la nostra passió no són més que llàgrimes de classe mitjana progre, potser ens diran que acabaràs convertit en un producte de les marques, que pujaràs fotos teves amb noies en un iot, que voldràs que t'abaixin els impostos i que aviat no en quedarà res d'aquell xaval que explicava que dormia abraçat a una bufanda que feia olor de la seva família i de casa seva. Però nosaltres som feliços quan et veiem abraçat a un basc els pares del qual van travessar el Sàhara a peu i que no ho oblida; i ens encanta pensar en la ràbia de tots aquests racistes als quals, en el fons, els fot que els millors de la roja sigueu negres i vingueu de famílies humils. Lamine, no suporten que sigueu semblants a tots aquests xavals que anomenen menes i als quals volen fer fora.

Tant de bo marquis diumenge i gràcies als teus gols ens enduguem una alegria. Tant de bo tinguis una gran carrera i et vagi molt bé a la vida. I tant de bo el 304 sempre t'acompanyi perquè, Lamine, tu ja ets un heroi de classe obrera i un referent per a milers de xavals que mai jugaran a futbol com tu, ni guanyaran tants diners, xavals i xavales als quals seguirà aturant la policia pel color de la pell i que tindran feines de merda i que hauran de patir el racisme, però que diumenge veuran tothom rendit a un dels seus. Vola com Cantona, pica com Alí, posa-hi els ovaris de la Jenni perquè tu, Lamine, com deia Bertolt Brecht, estàs cridat a ser un dirigent.