L'ambigüitat derrotada
Tenim tendència a caure en el desànim. És normal perquè som un poble castigat per la història, un poble que sempre ha tingut clar que volia ser amo del seu futur i que mai no ho ha acabat d'aconseguir. És veritat que hem viscut deu setmanes d'eufòria, de somni, d'optimisme col·lectiu. Deien uns comentaristes durant la nit electoral que finalment havia arribat el bany de realitat. En quina situació estem, doncs? En una excel·lent situació. I ho dic amb el cap i la veu ben alts, perquè la realitat contrastada és que el sobiranisme ha augmentat en vots i també gosaria dir en escons. Tot i que aparentment només n'ha augmentat un, jo no estic segura que els 62 escons de CiU de les darreres eleccions fossin tots sobiranistes. Ara, dels que han aconseguit, n'estic força més segura. La setmana passada dèiem que l'independentisme havia fet un salt del 42% de població favorable al 57% en poques setmanes. I estàvem molt contents amb aquest percentatge. Què ha canviat, doncs, en el camp sobiranista de la nit del 25 al matí del 26? Res. Al contrari. Els partits de l'eix nacional tenen un 59,01% dels vots, cosa que representa que els van votar 2.140.317 persones, és a dir, moltes més de les que van acudir a la manifestació de l'11 de setembre i més de tres-centes mil més que en les darreres autonòmiques. La veritat, no em sembla un mal resultat, ans al contrari, em sembla que un cop clarificats discursos i posicionaments, l'independentisme s'ha consolidat.
Estic segura que els votants saben el que es fan i per tant considero que qui va votar CiU era conscient que votava un procés clar cap a la sobirania plena. Igualment Esquerra, la CUP i els 44.973 que van votar Solidaritat per la Independència. Aquests, doncs, els tenim segurs. Pel que fa a Iniciativa, hauria de ser més clara, ja que en aquesta campanya ha despistat una mica en el tema nacional, però vull pensar que ho tenen clar. Queda la incògnita dels votants del PSC. Em crec que tots siguin com a mínim federalistes però en conec alguns que davant d'un projecte nacional clar i plural i d'un Estat inflexible i autista, en un referèndum, votarien sí . Cal, doncs, forçar que els militants del PSC facin una reflexió profunda sobre aquesta qüestió.
I tots plegats tenim deures. El primer és fer cas omís del que diu Espanya, que com sempre ha fet una lectura tan arrogant com equivocada dels resultats. Deixem de banda les nostres tendències masoquistes congènites i conreem l'optimisme, el somni col·lectiu. Escoltem la veu dels votants, que són els veritables guanyadors. Hem de construir un nou país on a part d'estructures d'estat hem de reconstruir l'estat del benestar, però un estat del benestar amb una economia sostenible, justa i sensible amb les necessitats socials. Estem immersos en una gran crisi econòmica, social i de model i no hi ha diners perquè l'Estat no els retorna, és veritat, però amb retallades compulsives l'únic que aconseguim és matar i morir d'ofec. Hem de canviar el rumb. És més feina però és apassionant. Estic segura que és per això que la ciutadania no ha volgut que un sol partit conduís el procés. Aquest procés ha d'anar acompanyat de profundes reformes socials que només seran possibles treballant consensos. Ho va descriure molt bé un ciutadà durant la nit electoral. Que, per cert, no va ser llarga! Teníem, va dir, només una papereta per a votar dues qüestions de màxima importància. Això, molts partits no ho van saber veure. I això va provocar molts dubtes i pors.
D'altra banda, podem avançar en qüestions de model de país que no costen diners: llei electoral que permeti la democràcia directa; llei de finançament dels partits polítics que impedeixi més casos Palau o Filesa o qualsevol segrest dels polítics per qüestions financeres; llei de consultes o, també molt important, fer polítiques, és a dir, establir prioritats. Perquè aquestes prioritats seran les que determinaran quin tipus de país volem construir. Ens cal un pacte nacional per a gestionar la misèria, i també ens cal conscienciar la ciutadania amb números clars i transparents que només amb el que l'Estat no ens retorna no hauríem de fer retallades.
Finalment, ens hem de felicitar de la participació. Han votat molts joves que no havien votat mai i ho han fet, n'estic convençuda, per la CUP, que aportarà una alenada d'aire fresc al Parlament. Pel que fa als lideratges, vam estar molt temps reclamant lideratge i quan el president Mas ens va escoltar i es va posar davant del procés no ens va agradar. Els lideratges es demostren més en les desfetes que en les victòries, i tot i que penso que no hi ha hagut cap desfeta, també penso que seria molt injust fer llenya contra el president. Ho ha patit i no s'ho mereix.
Resumint, doncs, les eleccions les ha guanyat la ciutadania, que ha actuat pensant en els seus interessos i no en sigles polítiques. Que això ha dinamitat enquestes i opinadors que viuen en un món endogàmic i irreal, i que qui n'ha sortit més malparada és l'ambigüitat.
Iniciem, doncs, un procés que té el suport d'una àmplia majoria al carrer i a les urnes i que, a més a més, tenim totes les garanties que o serà plural o no serà.