Lambán, ha dit vostè?

Es veu que el trencament dels acords poc després d'haver-los assolit marca tendència dins la politiqueria barata, i ara és el president d'Aragó, Javier Lambán, el que es despenja de l'entesa signada entre el seu govern i el de la Generalitat de Catalunya en relació a una candidatura conjunta de les dues comunitats (fem República, es deia no fa tant de temps) per ser seu dels Jocs Olímpics d'Hivern del 2030. Els motius per a la reculada no els ha entesos ningú, i fins i tot el Comitè Olímpic Espanyol (amb Samaranch fill al capdavant; es veu que el de cap d'estat no és l'únic càrrec hereditari a Espanya) s'ha posat les mans al cap.

Els Jocs Olímpics d'Hivern sembla que tinguin poques opcions de prosperar, amb rivals de la categoria de Salt Lake City o Sapporo, i a més són una nova mostra de la vella política dels esdeveniments, que en el nostre cas equival estrictament a persistir en la via morta del turisme model anys noranta i a malbaratar territori i recursos naturals a canvi d'una certa quantitat de llocs de treball temporals i precaris. Però ara no és aquesta la qüestió, sinó la sortida extemporània del govern d'Aragó d'un acord que estava lligat i tancat, amb un president —Lambán— que fa declaracions amb molts d'escarafalls queixant-se del suposat tracte de desigualtat que pateix Aragó en benefici de Catalunya.

Però és evident que tampoc per a Lambán és aquesta la qüestió. Sap que la candidatura conjunta, com dèiem, té escasses possibilitats d'anar endavant, de manera que no veu inconvenient a dinamitar-la en benefici propi. I el benefici propi a termini immediat significa, per a algú amb la concepció del món i de la política que representa Lambán, fer anticatalanisme. L'excusa és el que menys importa: els Jocs d'Hivern del 2030, les obres d'art de Sixena, les votacions dels pressupostos de l'Estat o la Lliga de futbol.

Sigui amb el pretext que sigui, allò que interessa a personatges com Lambán és abanderar una postura recelosa, combativa i sobretot irracional, molt propera a la xenofòbia, sobre Catalunya i els catalans. Aquesta postura evidentment no està basada en res que no siguin vellíssims prejudicis i llocs comuns sense sentit ni contingut, que formen part del repertori de fantasmes i espantalls d'un nacionalisme espanyol també vell, capficat, repatani i girat d'esquena al món. A Lambán se li'n fot quedar malament davant del COE, del COI i de qui sigui, si amb quatre penjaments contra “els catalans” (grup no exactament humà del qual només es poden esperar coses terribles, i contra el qual tot s'hi val) ha d'augmentar la seva popularitat entre aquells que, al capdavall, l'han de votar. Javier Lambán és útil per recordar-nos que la política especula moltes vegades amb la part menys intel·ligent i més barroera de la condició humana. I és, de passada, juntament amb tants altres presidentets de comunitats autònomes inventades per satisfer el principi del cafè per a tothom, un bon exemple de com els partits polítics sovint promouen i premien la mediocritat més desoladora.