L'altra Europa
LA IMATGE. Hi ha una Europa que sí que es mostra unida, que sí que se sent forta i guanyadora, que té ben definit el seu enemic comú i s’hi aferra, dissimulant les altres fòbies i matisos importants en política econòmica, que els separen. És la dreta populista que s’ha reunit aquest cap de setmana a la localitat alemanya de Coblença per anunciar que, després de l’entrada de Donald Trump a la Casa Blanca, “el 2017 serà el del despertar dels pobles de l’Europa Central”, com deia la líder del Front Nacional, Marine Le Pen, favorita a les enquestes per a les presidencials franceses del maig. Alternativa per a Alemanya, la força euroescèptica organitzadora del congrés, va prohibir l’entrada a l’acte d’alguns mitjans alemanys i europeus. Una mostra, segons el president de l’Associació de Periodistes d’Alemanya, de la “ trumpització ” de la política que es viu al país, tot i que els atacs a la premsa crítica durant les manifestacions xenòfobes que s’han celebrat els últims temps arreu del país són anteriors a la irrupció del nou president nord-americà.
La dreta populista es prepara per a una “primavera patriòtica” que vesteixen de col·laboració transeuropea al servei de la supremacia dels interessos nacionals. El missatge és el moment. L’oportunitat d’aprofitar un vent de cara que empeny “el final d’un món i el naixement d’un altre, ple d’esperança”, com clamava l’autoproclamada Joana d’Arc de la política francesa. L’escenificació que ells són els representants, en aquesta Unió Europea que volen destruir, del nou moviment global que fa història.
L’ESTRATÈGIA. El populisme no és només una ideologia, “també és per a molts una estratègia” -explica el professor Hanspeter Kriesi, de l’Institut Universitari Europeu de Florència-. L’estratègia de presentar-se com “el veritable portaveu del poble”, aquell que li “retornarà la seva sobirania”. Només cal rellegir el discurs inaugural del president Trump anunciant que no és ell qui arriba al poder sinó el poble.
El populisme de dretes ha recorregut un llarg camí a la UE. Quinze anys de crisi econòmica i política els han transformat i han passat de ser un símptoma del desencantament i aglutinadors del vot protesta a una alternativa real de poder.
És només una anècdota però retrata perfectament el canvi de paradigma. Al The Economist d’aquesta setmana hi ha un anunci d’una empresa de comunicació i relacions públiques britànica, Thoburns (que entre els seus clients -diu a la web- compta amb Barclays, Adecco o CaixaBank), amb una fotografia a mitja pàgina de Donald Trump i el líder euroescèptic britànic, Nigel Farage, i l’eslògan “El món pertany a la gent que té alguna cosa a dir”. Ells són els qui “es fan seu el timeline de Twitter, guanyen el referèndum del Brexit i esdevenen presidents dels Estats Units”, un exemple, segons la consultora, de les “ments provocadores” i la “perspectiva diferent” i “divertida” que ells volen oferir. El desafiament com a valor. La provocació com a missatge.
EL DISCURS. Fa més de mig any, la mà dreta de Jean-Claude Juncker a la Comissió Europea, el totpoderós cap de gabinet Martin Selmayr, va fer un tuit que deia que “una cimera del G-7 el 2017 amb Trump, Le Pen, Boris Johnson i Beppe Grillo” (en lloc d’Obama, Hollande, Cameron i Renzi) seria un “escenari de terror”. Mesos després, Cameron, Obama i Renzi ja no hi són. Hollande es retira. I la Comissió Europea és incapaç de contestar en roda de premsa a un Trump que demana el final de la UE en la primera entrevista concedida a dos diaris europeus. “No comentem comentaris”, es va limitar a dir, la setmana passada, el portaveu comunitari, com si no valgués la pena sortir en defensa d’un projecte atacat cada vegada des de més fronts.
La UE es queda sense relat i emmudeix davant el nou discurs guanyador. Un missatge alternatiu sobre la veritat, el proteccionisme, les fronteres i els perills que amenacen la nació. És la victòria de la provocació, de les idees simples, del desafiament mediàtic.
