L’alcaldessa presidenta?

Avui dia, a París, si vols tenir una conversa de sopar ben animada, només cal que diguis “les voies sur berges” - els carrils de trànsit ràpid que voregen el Sena- i tot seguit els teus convidats s’estaran tirant els plats pel cap. Sense fer cas de la recomanació d’una comissió d’experts, el mes passat l’alcaldessa Anne Hidalgo va imposar una prohibició permanent sobre el trànsit en un tram central de la via, que es va construir durant els anys setanta, quan els automobilistes manaven a la ciutat. Avui som en l’era dels ciclistes i dels cotxes elèctrics compartits. Hidalgo, una socialista elegida el 2014 amb el suport dels ecologistes, vol netejar l’aire de la Ciutat de la Llum i convertir els carrils per a cotxes de les ribes del riu en zones de vianants. Ha declarat la guerra al cotxe privat.

L’alcaldessa socialista aposta per un fenomen anomenat evaporació del trànsit. L’experiència d’altres ciutats demostra que quan els carrers estan permanentment tancats al trànsit els conductors tendeixen a alterar els hàbits: si és possible canvien d’itinerari o bé opten per altres mitjans de transport. Però el que no s’ha evaporat durant les primeres setmanes de l’experiment sobre les voies sur berges és la ira dels automobilistes encallats en els embussos de les hores punta dels carrers paral·lels, que continuen tossudament enganxats al volant.

O sigui que quan el govern municipal va anunciar, la mateixa setmana, que estava buscant un emplaçament per a un campament nudista -una prioritat molt dubtosa en una ciutat que afronta amenaces terroristes i la crisi dels refugiats, per no parlar del cas de Kim Kardashian-, els ànims es van encendre. Una revista d’economia, Challenges, va batejar Hidalgo com a Notre-Drame de París i els seus adversaris conservadors, que l’acusen de complaure els votants yuppies esquerrans d’una capital francesa aburgesada, l’han titllat de Reina dels Bobos (els bohemis burgesos). Es burlen de la seva gestió autoritària: “Vol que la felicitat sigui obligatòria”.

Impertorbable, l’entusiasta Hidalgo no s’atura. La seva determinació silenciosa per tirar endavant el programa sobre la contaminació atmosfèrica, la diversitat social en l’accés a l’habitatge i els centres de trànsit per als migrants l’ha convertida en una veu particular enmig d’un establishment polític desacreditat. Filla d’un electricista i una cosidora que van emigrar d’Espanya durant els anys setanta, Hidalgo, de 57 anys i mare de tres fills, va néixer a Cadis, no parlava francès quan es va traslladar a Lió i va obtenir la nacionalitat francesa a l’adolescència. Es va obrir camí fins a la facultat de dret i va treballar com a inspectora de relacions laborals fins que va entrar en política. El 2014, en la seva batalla ferotge per l’alcaldia contra una estrella rutilant de la dreta, Nathalie Kosciusko-Morizet, sovint va semblar que tenia les de perdre, després d’haver passat tretze anys a l’ombra del seu carismàtic mentor, el fins llavors alcalde Bertrand Delanoë.

Dos anys després, encara no ha encapçalat cap revolució, però s’està convertint en una figura sòlida i rellevant en l’escena política del país, i convida a fer certes comparacions amb l’ascensió metòdica d’Angela Merkel. “Podria ser ella?”, es preguntava un titular recent, que revelava el desig d’un lideratge fresc enmig d’una campanya presidencial francesa plena de polítics desgastats. De moment, Hidalgo no mostra cap interès a ocupar el despatx presidencial l’any que ve. Ha trobat una plataforma de poder més segura que l’estat nació: la ciutat global.

Fent-se seu el tema d’un llibre del 2013 d’un politòleg americà, Benjamin Barber, If mayors ruled the world: dysfunctional nations, rising cities, Hidalgo ha convertit la dinàmica política de les ciutats globals en una causa personal. “Els alcaldes i les alcaldesses -va explicar fa poc a la revista francesa Society - som més àgils perquè la nostra gestió és més horitzontal, som més a prop de la gent, podem introduir les millors pràctiques d’altres ciutats. A França, el govern queda engolit per la burocràcia”. (Això ho diu l’alcaldessa d’una ciutat que té més de 50.000 empleats.)

Hàbilment, prefereix que se la vegi en companyia de Sadiq Khan, el nou alcalde de Londres, que no pas amb el president François Hollande, un company socialista, amb qui no li fa res enfrontar-se per qüestions candents com la nova llei laboral de França. Hidalgo va ser la primera alcaldessa estrangera que va visitar Khan després que sortís elegit i va insistir, com a immigrant que és ella mateixa, a felicitar el primer alcalde musulmà d’una capital europea. Junts han publicat dos articles d’opinió posteriors al Brexit, un al New York Times amb l’alcalde Bill de Blasio, en què van destacar les ciutats que estan obertes als immigrants i a la tecnologia i la innovació ambientals -una manera d’assenyalar que, encara que els estats es divorciïn, les ciutats poden continuar unides-. Altres alcaldesses que a Hidalgo li agrada esmentar són Karin Wanngard, d’Estocolm, Manuela Carmena, de Madrid, i Ada Colau, de Barcelona. Hidalgo és una defensora aferrissada de les virtuts d’exercir el poder a través de la persuasió, cosa que ella considera una característica femenina, en lloc de “posar una pistola sobre la taula”, que és a parer seu la tècnica masculina.

Hidalgo s’ha esforçat per fer créixer el seu perfil internacional. Vol que la capital francesa superi Los Angeles i aculli els Jocs Olímpics del 2024. A Rio de Janeiro, a l’agost, va ser elegida presidenta de la C40, una xarxa de ciutats amb “ambicions climàtiques” que representa 85 ciutats globals i, com li agrada remarcar a ella, 650 milions de persones. El món és el seu escenari. Sap que actualment més de la meitat de la humanitat viu en ciutats i que el 2030 seran dues terceres parts, segons les Nacions Unides. També saben que les ciutats consumeixen el 75 per cent dels recursos del planeta i generen el 80 per cent de les emissions de gasos amb efecte hivernacle. És en les ciutats intel·ligents on s’han de trobar les solucions.

Segons els sondejos, Hidalgo encara ha de convèncer la meitat dels parisencs -i la major part dels automobilistes que entren a la ciutat des de la perifèria- que això comença per prohibir el trànsit de cotxes a les ribes del Sena. Potser hauria d’intentar aplicar la seva persuasió femenina. Sens dubte el repte val la pena.