Estrasburg empara el punk

Advocada penalistaEl Tribunal Europeu de Drets Humans acaba de treure del forn una sentència clau per a la llibertat d'expressió i molt concretament per a les manifestacions artístiques dissidents. El febrer del 2012 i, en un context preelectoral, les integrants de la banda de punk rock Pussy Riot van irrompre a la catedral del Crist Salvador de Moscou, on havien convocat la premsa, per cantar 'Virgin Mary, drive Putin away' com a crítica al suport de l'Església ortodoxa a aquell mandatari. La provocativa 'performance' musical va durar un escàs minut, perquè el personal de seguretat les va expulsar. Les activistes van penjar el vídeo de l'acció reivindicativa a YouTube i va esdevenir viral.

Arran d'aquests fets es van iniciar dos procediments judicials, un de penal i un d'administratiu. El penal va suposar cinc mesos de presó preventiva per a les noies, que van acabar sent condemnades a dos anys de presó per vandalisme motivat per odi religiós, tot i que finalment van ser amnistiades. En l'administratiu es va sentenciar que el vídeo constituïa “material extremista”, i es va eliminar d'internet.

Els tribunals russos van justificar la condemna de les noies per l'acció a la catedral i van negar el seu caràcter polític. Van argumentar que no havien estat castigades per les seves idees o opinions –el contingut del missatge–, sinó pel context –la manera d'expressar-lo–. Les feministes s'havien comportat de manera inacceptable: vestien amb colors llampants i passamuntanyes, s'agitaven i deien grolleries; havien pertorbat l'ordre públic en una acció premeditada, en un lloc de culte simbòlic; no havien contribuït a cap debat públic i havien atemptat contra el dret a la llibertat religiosa d'altri.

Atesa la importància estratègica d'aquest cas, van ser cridades a intervenir en el procediment davant Estrasburg diverses entitats com Amnistia Internacional, Human Rights Watch o Article 19, que van donar referències útils sobre la delimitació de la concepció del 'discurs d'odi'. Alhora també van aportar una anàlisi de context basada en les reformes legals en clau de retallades de drets que hi havia hagut a Rússia des del 2012, i en diversos casos repressius significatius.

Per resoldre el cas, Estrasburg segueix el triple test d'avaluar si la censura estava prevista per llei, si perseguia un objectiu legítim i si era proporcional. En aquest cas, accepta que els tribunals russos van condemnar les joves basant-se en el Codi Penal i que buscaven defensar els drets religiosos d'altri, però discrepa respecte a la severitat de la condemna. El tribunal els recrimina que ni tan sols analitzessin el text de la cançó, i descarta que es tractés de discurs d'odi. Per això, analitza el context social i polític, la intenció de l'emissor i el potencial del missatge per constituir una crida a la violència. Estrasburg alerta que no es pot usar la lluita contra el discurs d'odi per reprimir la dissidència, i adverteix que l'amenaça de presó a formes d'expressió no violentes pot causar un proscrit efecte inhibidor de la llibertat d'expressió.

El tribunal entén que les activistes volien cridar l'atenció respecte a les eleccions, cosa que contribuïa al debat sobre la situació política a Rússia. Com que es tractava d'un discurs polític o d'un debat sobre qüestions d'interès públic, el marge de maniobra que tenia l'estat rus per restringir-lo era mínim. Estrasburg sentencia que la llibertat d'expressió protegeix el contingut i també la manera com es transmet. Per il·lustrar aquest criteri, cita diverses sentències pròpies sobre actuacions simbòliques a les quals havia reconegut el caràcter de reivindicació política. El tribunal dictamina que la 'performance' és una expressió artística i política inclosa dins el dret a la llibertat d'expressió i conclou que la condemna de les Pussy Riot no va ser proporcionada i constituïa una interferència innecessària en una societat democràtica.

En relació al procediment paral·lel de censura del vídeo, basant-se en la llei de supressió de l'extremisme els tribunals russos van raonar que l'accés al seu contingut podia pertorbar l'estabilitat social i contribuir a la incitació a l'odi per motius religiosos. En aquest cas, Estrasburg reitera que el vídeo de la 'performance' no constituïa una incitació a la violència, atès que no pregonava recórrer a accions violentes o de venjança sagnant ni justificava accions terroristes.

Però el raonament amb més potencial del tribunal és el que versa sobre la base legal justificativa de la censura. El tribunal fa un pas més enllà i afirma que l'existència d'una norma que justifiqués la retirada del vídeo no era suficient. Calia una “qualitat” mínima de la norma, en termes de previsibilitat. Una llei no és previsible si no està formulada amb prou precisió perquè reguli la conducta humana. En aquest cas, les definicions d'”extremisme” i de “material extremista” de la llei havien estat anteriorment criticades per la Comissió de Venècia perquè no contenien l'element de violència i eren massa vagues, cosa que podia provocar interpretacions extensives i arbitràries. De fet, la vaguetat d'aquelles definicions s'havia debatut en el si de les Nacions Unides, i Rússia s'havia compromès a revisar la seva legislació sobre extremisme, tot i que encara no ho ha fet. En aquest marc, Estrasburg conclou que la retirada del vídeo no comptava amb base legal i, per tant, violava el dret a la llibertat d'expressió de les activistes.

La cirereta de la sentència és el vot dissident de la ultraconservadora jutge Elósegui, qüestionada representant de l'estat espanyol. La magistrada està d'acord amb la improcedència de la condemna penal de les activistes però es desmarca de la majoria perquè reivindica que Estrasburg hauria d'haver afirmat que la conducta de les activistes sí que era mereixedora d'una sanció administrativa. Pot ser un intent de marcar criteri de qui anticipa el seguit de casos de rapers de l'estat espanyol que aviat arribaran a Estrasburg.