La defensa de la Manada

Advocada penalistaUn judici amb focus mediàtic; part dels fets gravats; informes forenses que evidenciaven certes lesions genitals i un potent estrès posttraumàtic en la noia; 'whatsapps' al xat de la Manada de l'estil “'follándonos a una los cinco'”, “'puta pasada de viaje'” i “'hay vídeo'”; testimonis de ciutadans que corroboraven les intencions sexuals prèvies i premeditades dels agressors i d'agents policials que evidenciaven l'estat en què es trobava la jove agredida just després dels fets. Davant d'aquestes proves aclaparadores, els dos lletrats de la defensa van pensar que en lloc de pactar l'admissió dels fets a canvi d'una rebaixa de la pena la millor estratègia de defensa passava per lluitar per l'absolució en el judici.

Els advocats de la defensa reivindicaven l'existència de consentiment sexual, i titllaven els fets de simple gresca sexual col·lectiva. Aquella no era una estratègia ingènua ni suïcida, ans al contrari, els defensors sabien molt bé que tenia opcions de guanyar, i no anaven del tot errats.

Els depredadors de la Manada, altrament autoanomenats "'los Disfrutones'", van al·legar amb ferm convenciment que tot havia estat una emocionant orgia col·lectiva consentida, i van agitar la perla dels estereotips de gènere, el mite de la denúncia falsa. La denúncia de la noia obeiria a una venjança pel fet que ells no haurien volgut seguir la gresca i haurien marxat sense acomiadar-se d'ella, una actuació que admetien desconsiderada i poc cavallerosa. Altrament dit, la van deixar tirada de matinada en una porteria desconeguda, despullada, sense mòbil i plena de semen. Una altra versió de la mateixa idea exculpadora era afirmar que la noia els havia denunciat per evitar la divulgació indesitjada dels comprometedors vídeos sexuals.

A l'anterior tesi s'hi afegien dues al·legacions habituals més: la de la manca de lesions genitals significatives en la noia i la del dubte sobre la seva credibilitat. Les defenses havien aportat un informe pericial psiquiàtric de part, que procurava demostrar el desequilibri emocional de la noia. Els advocats de la defensa van emprar aquests arguments sent perfectament conscients que la medicina legal ha conclòs que l'absència de lesions genitals mai es pot interpretar com a indicador de consentiment sexual, i que les psicòlogues forenses havien exclòs que la noia hagués pogut distorsionar els fets per causa d'alguna afectació mental.

Tal era el convenciment en les possibilitats d'afirmar el consentiment sexual que els advocats de la defensa van reivindicar els vídeos com a prova de descàrrec. De fet, un dels depredadors de la Manada, en ser abordat per la policia local, va etzibar-los que “'todo había sido consentido, y si no que demostraran lo contrario'”. Els depredadors, sabent que els fets estaven gravats, se sentien segurs, se sentien compresos. Sabien que era possible que qui imparteix justícia arribés a mirar aquelles imatges amb ulls còmplices i condescendents amb aquell excés corporatiu i arribés a veure-hi una situació consentida. Els joves, mentre agredien simultàniament la noia, rebaixant-la a mer objecte, gravaven i anaven posant cofois davant la càmera. Aquella era una experiència més excitant en termes socials que en termes sexuals. Tots volien el seu instant de glòria, emocionats pensant en el moment en què compartirien els vídeos del millor moment de les vacances amb la resta de la tribu. Un d'ells duia tatuat “'El poder del lobo reside en la manada'”.

No podem llegir els fets de la Manada només com un conjunt d'actes sexuals premeditats, agressius i imposats. Aquells fets consistien en un acte de missatge a totes les dones, un exercici de poder, una estigmatització de la presa, un acte d'exaltació identitària. Es tractava d'un acte d'autoafirmació grupal del que entenien com a masculinitat genuïna, aquella que troba raó de ser en la subjugació, la degradació i la violència física i simbòlica. Aquella que s'ha de reivindicar en clau patriota per confrontar la pèrdua de l'hegemonia privilegiada que reivindiquen els feminismes.

L'emèrita antropòloga Rita Segato, que ha analitzat en profunditat les agressions sexuals, conclou que la violació és un acte moralitzador, de càstig a qui gosa desafiar les lleis patriarcals. El violador és un subjecte que ha claudicat davant el mandat de la masculinitat, que li exigeix un gest extrem per reconèixer-se i demostrar als seus semblants que és un home verdader. El violador no és un ser anòmal, en ell irrompen molts valors que estan presents en la nostra societat. Com diu Miguel Lorente, el masclisme no és una conducta, és una cultura.

En més o menys grau, les estratègies de defensa a les quals ens enfrontem diàriament davant dels tribunals en assumptes de violències sexuals sempre agiten i basteixen ponts cap als estereotips de gènere. Hem de remar contra les visions esbiaixades sobre l'existència de provocació per part de la dona, el perfil “real” de violador i el de víctima, la mecànica de les violències sexuals, les reaccions esperables i “creïbles” per part de les agredides, l'existència de mòbils espuris en la denúncia, així com la desconcertant i incòmoda “normalitat” dels agressors.

El cas de la Manada és representatiu de com la defensa dels agressors sexuals passa per connectar amb aquesta cultura de la violació, en la qual es banalitza la gravetat de les violències; en què una part significativa de la població entén que si no hi ha una resistència heroica no és agressió; en què es parteix del dret d'accés al cos de la dona i llavors s'exigeix la verbalització d'un 'no' en contextos impossibilitants; en què l'Eurobaròmetre del 2016 revela que una part significativa de la població europea justifica les relacions sexuals inconsentides en determinats casos, i en què l'estudi nord-americà 'Denying rape but endorsing forceful intercourse: exploring differences among responders' mostra que un 31,7% dels joves universitaris enquestats cometrien una agressió sexual si tinguessin la seguretat que els fets quedarien impunes.

Els advocats de la defensa dels depredadors de la Manada van interpel·lar el tribunal en aquest vessant, al·legant que els joves podien ser primaris i imbècils però també eren uns bons fills. Una manera molt efectiva de neutralitzar el seu perfil delinqüencial serial, i d'alertar de la injustícia que suposaria castigar els que podrien ser els seus fills. De fet els fills de qualsevol, els fills del patriarcat.