Voler... és poder?

Voler és poder. Des d’aquest principi s’ha construït una de les bases del relat sobiranista a Catalunya en els darrers anys. La seva fortalesa rau en la seva oposició frontal a una actitud clarament negativa en l’imaginari col·lectiu: la resignació davant una situació adversa. Però aquesta fortalesa pot esdevenir alhora una debilitat quan s’al·lega el principi desvestint-lo de tot atribut formal i oblidant que en política, com en molts altres àmbits, com es persegueix un objectiu és determinant per poder-lo assolir.

Hi ha dues actituds a l’hora d’encarar una situació com l’actual conflicte sobre el denominat encaix de Catalunya a Espanya: la d’aquells que creuen que la solució només pot arribar a través de l’acord entre adversaris (amb cessions sobre les respectives posicions de màxims) i la d’aquells que creuen en la possibilitat d’imposar-se. En aquesta segona actitud és on encaixa el principi esmentat. Voler és poder. Consisteixi en el que consisteixi aquest “voler”: recentralitzar, l’ statu quo, avançar o trencar. Tanmateix, aquesta actitud obliga a tenir en compte dues realitats al meu parer indefugibles: una, que per imposar-se cal trobar-se en una posició d’avantatge en el càlcul de forces respectives; i l’altra, que fins i tot així, imposar-se sovint acaba essent tan sols una aparent -i per tant falsa- solució al problema de fons, que roman irresolt i latent esperant un eventual canvi en el repartiment de forces dels actors.

Probablement aquest càlcul de forces i l’aparent posició d’avantatge del govern de l’Estat l’ha portat a descartar irresponsablement fins ara els escenaris de diàleg real i a entomar les eines per a un escenari d’imposició, recorrent a la via judicial com a substitutiu de la política i habilitant fins i tot la sol·licitud de mesures cautelars de presó incondicional difícils d’entendre i d’explicar. Pretenent combatre, així, l’experiència descrita per la dita entre juristes “Val més un mal acord que una bona sentència”.

A la trinxera contrària, el xoc de les demandes inicials de diàleg amb l’actitud refractària de l’Estat va fer virar ràpidament aquesta actitud cap a una d’imposició, seguint les crides sorgides des de les mobilitzacions al carrer. “Ja ho hem intentat tot i no ens escolten”, s’ha dit molt sovint. I és cert. Però l’alternativa, l’estratègia representada amb aquella altra afirmació d’“És hora de tirar pel dret”, és a dir, l’estratègia de la imposició, malauradament no pot superar feliçment la fase del càlcul de forces. No hi havia -ni hi ha- en mans de les institucions catalanes prou força per aconseguir-ho. I una part de l’independentisme ja n’és conscient avui.

La realitat s’imposa a les dues bandes. No n’hi ha prou volent.

La convocatòria d’eleccions immediates per part de l’Estat a partir del xec en blanc de l’article 155 de la Constitució, que li permet adoptar mesures que suposen un escac a l’autonomia política a Catalunya, evidencia l’assumpció de la possible manca d’eficàcia d’algunes d’aquestes mesures i la voluntat d’evitar que aquesta realitat sigui evident als ulls de tothom.

A l’altra banda, els primers passos o potser més exactament l’absència d’alguns dels primers passos després del 27 d’octubre també denota que la realitat pot ser més forta que la voluntat. La declaració d’independència per part de la majoria parlamentària a Catalunya ha anat seguida de poc més que declaracions no sempre esperades ni compreses. Pocs gestos simbòlics, cap acte jurídic. La crida a la “paciència, perseverança i perspectiva” feta per Carles Puigdemont l’endemà de la declaració n’és la mostra més clara.

Però, malauradament, en aquest conflicte i en les estratègies seguides per les dues parts hi ha hagut massa sovint molt poca paciència, molt poca perseverança i molt poca perspectiva.

“A cada problema, una solució”. Amb aquesta afirmació responia el conseller Turull a una de les moltes preguntes formulades pels periodistes el dia 1 d’octubre. I efectivament aquesta és la imatge que ofereix avui el “camp de batalla”. La improvisació sembla haver-se apoderat de les dues estratègies. I això les ha privat justament de la seva possible eficàcia en termes de resolució de problemes. Sense perspectiva, l’estratègia esdevé pura tàctica.

I així, la improvisació genera fissures en la coherència. Per això, perquè sense coherència és difícil, si no impossible, recuperar la credibilitat, crec que convindria que tots els protagonistes entomessin el sentit crític sobre un mateix. Sense autocrítica la credibilitat es fa difícil. I això, en definitiva, passa per admetre que voler no sempre és poder, i que l’única manera d’abordar la solució d’un problema com l’actual és amb un acord.