El currículum d’Elsa Artadi
Professora titular a la Universitat de GeorgetownAquests dies hem estat testimonis d’un espectacle absolutament esperpèntic a les xarxes socials i en alguns mitjans de comunicació. En el moment en què ha sonat el nom d’Elsa Artadi com a possible presidenta de la Generalitat de Catalunya, en coordinació amb una presidència simbòlica de Carles Puigdemont a Brussel·les, s’ha començat a parlar i a escriure àvidament sobre aquesta diputada, la seva biografia personal i acadèmica. I ha resultat que hem vist altre cop, com pràcticament sempre que una dona passa a primera línia política, un masclisme recalcitrant. Alguns diaris com La Vanguardia han destacat la passió d’Artadi pel ioga abans de mencionar que es doctora (PhD) per Harvard, la millor universitat del món segons tots els rànquings. I quan s’ha fet veure a opinadors i tuitaires (majoritàriament homes, sí) que Artadi té un currículum excel·lent, destacant-hi el doctorat a Harvard, s’ha menystingut aquesta gesta sense cap mena de vergonya. Fins i tot hi ha hagut algun tuitaire agosarat que, sense tenir cap credencial equiparable, ha arribat a comparar el seu CV amb el d’ella. Els que no ignoren el que implica entrar a fer un doctorat a Harvard i el que exigeix completar-lo només poden fer aquests comentari a partir de la malícia i el sexisme.
Què implica exactament fer un doctorat a Harvard? No es tracta només d’aconseguir una reputada beca de La Caixa (hi ha una pila de caixeros que s’han quedat a les portes de Harvard o Yale, de fet), per la qual competeixen només ciutadans espanyols. Per entrar a Harvard a fer un doctorat en economia s’ha de passar per un procés de selecció molt competitiu per al qual, entre altres coses, s’han de superar amb bona nota uns exàmens anomenats GRE, als quals els americans estan avesats però que els estrangers coneixem poc. Sent estranger també cal demostrar competència en anglès, amb una bona nota en el TOEFL, i a la vegada presentar un projecte de recerca que convenci el comitè de selecció. Un cop dins del programa de doctorat, si has tingut la sort de convèncer tot el comitè de selecció (no és possible entrar-hi “a dit”, com han insinuat alguns), s’han de superar un mínim d’assignatures (em consta que les d’economia a Harvard ho són tot menys fàcils), diversos exàmens de suficiència investigadora, que varien segons la disciplina i la universitat, i escriure una tesi doctoral que ha de superar un llindar de qualitat que, com poden imaginar, en una Ivy League no són cap broma.
Per tant, és una estupidesa banalitzar que Elsa Artadi tingui un doctorat a Harvard, una fita que li devia costar molt esforç i fet perdre moltes hores de son -no m’estranya gens que s’aficionés al ioga, de fet, una forma molt sana de bregar amb l’estrès d’un programa així-. També és una absurditat, per cert, que es banalitzi que aconseguís una plaça de tenure-track (plaça interina amb possibilitat de titularitat) a la Universitat de Bocconi, en una de les més prestigioses escoles d’economia d’Europa. Per aconseguir una plaça d’aquestes característiques s’han de tenir publicacions en revistes de prestigi, bones cartes de recomanació i fer molt bon paper en una entrevista de feina que inclou la presentació d’un treball de recerca davant d’una audiència crítica, a banda d’entrevistes individualitzades amb membres del departament. Hi ha gent que donaria el que fos per tenir una plaça a Bocconi, però Elsa Artadi hi va renunciar perquè volia viure a Catalunya i fer vida amb el seu company d’aleshores, cosa que em sembla admirable. Fer befa dels detalls del seu casament o de la seva separació, d’altra banda, em sembla d’un mal gust extraordinari. Per no parlar dels rumors sobre el seu possible affaire amb Carles Puigdemont (per alguns, les dones només aconseguim prosperar a base de favors sexuals, suposo).
El que ha passat aquests dies amb Elsa Artadi em sembla molt rellevant, perquè en certa manera demostra que una part de la nostra societat no està preparada per acceptar en l’esfera pública dones com ella: independents, ambicioses, intel·ligents -totes aquestes qualitats que agraden en els homes, però que no acaben de convèncer en les dones-. Dones de trenta-i-tants o quaranta anys que no tenen fills, dones que han viatjat i han treballat pel món, i que ho han fet a partir del seu esforç i talent. Dones que tenen amics homes casats, amb qui són col·legues i res més. Per a moltes mentalitats retrògrades, tot això és inacceptable.
Per acabar, penso que hauríem d’estar agraïts que algú com Elsa Artadi vulgui dedicar-se a la política i no a fer carrera a la universitat (on viuria més tranquil·la) o a l’empresa privada (on guanyaria més diners). Hauríem d’impulsar dones com ella i no pas empènyer-les fora de l’esfera pública perquè la seva imatge ens esborrona, ja sigui perquè ens desperta profundes inseguretats o perquè és un mirall del que hauríem volgut ser i no serem mai.
