L'Àfrica necessita el TPI

Els membres de la Unió Africana s'han reunit aquests dies a Addis Abeba, Etiòpia, per debatre les recents crides d'alguns líders africans a retirar-se del Tribunal Penal Internacional. Davant de temptacions com aquestes hem de recordar que el continent ha patit les conseqüències de la governança opaca i irresponsable durant massa temps per renegar de la transparència que suposa el TPI.

En realitat, els líders que tracten d'esquivar el Tribunal busquen una llicència per matar, mutilar i oprimir el seu propi poble amb impunitat. Creuen que els interessos de les persones no han d'obstaculitzar les seves ambicions personals de riquesa i poder, que estar subjectes a la fiscalització del TPI interfereix entre ells i aquests objectius i que els que s'interposin en el seu camí -les víctimes, el seu propi poble- han de seguir sense rostre i sense veu.

I, sobretot, creuen que estan més enllà de la regla d'or -tracta els altres tal com voldries que et tractessin a tu- i de l'imperi de la llei.

Però saben, esclar, que no poden dir aquestes coses en públic sense obtenir una repercussió indesitjada, i per això acusen interessadament el TPI de racisme.

A primera vista, l'acusació pot semblar plausible. Fins ara, el TPI -fundat el 2002 i amb seu a l'Haia- s'ha ocupat només de casos contra africans. Això és així, en part, perquè l'establiment de tribunals independents per atendre casos relatius a Cambodja, l'ex-Iugoslàvia i altres països ha portat de manera natural a una reducció en l'abast de les activitats del Tribunal.

Fins ara 32 persones han estat acusades públicament pel tribunal, amb un sol condemnat: Thomas Lubanga, declarat culpable de crims de guerra a la República Democràtica del Congo. Ara bé, moltes de les investigacions no van ser iniciades pel Tribunal o per una entitat estrangera. Van ser enviades al TPI pels mateixos governs africans. Els jutges i investigadors hi van ser convidats. Per tant, el que la Unió Africana ha dit aquests dies del Tribunal no ha de ser vist com una crítica a la seva neutralitat, sinó més aviat com una mostra de l'escassa qualitat del lideratge i de la democràcia en molts països africans.

Quan milers de persones són assassinades i desplaçades en qualsevol país, com per exemple al Sudan, en principi és el mateix sistema judicial del país el que ha de reparar els crims. Això no es discuteix. Però quan aquest país no està disposat a fer-ho o és incapaç de restablir la justícia, com és el cas de molts països africans, qui ha de representar els interessos de les víctimes?

Els crítics del TPI responen que ningú. Simplement vilipendien la institució per racista i iniqua, com Hermann Göring i els seus companys nazis vilipendiaven els tribunals de Nuremberg després de la Segona Guerra Mundial.

Malgrat que alguns líders africans juguin alhora la carta de la raça i la del colonialisme, les coses són clares. Lluny de constituir una caça de bruixes engegada per l'home blanc, el Tribunal Penal Internacional no podria ser més africà. Més de 20 països africans van ajudar a fundar-lo. Dels 108 països que inicialment van ingressar al TPI, 30 són a l'Àfrica. Cinc dels 18 jutges del Tribunal són africans, com ho és el vicepresident, Sanji Monageng Mmasenono, de Botswana. El fiscal en cap del tribunal, Fatou Bensouda, que té un enorme poder sobre els casos, és de Gàmbia. El TPI és, clarament, un tribunal africà.

Tal com han assenyalat líders com l'exsecretari general de les Nacions Unides Kofi Annan -que és de Ghana-, abandonar el TPI seria una tragèdia per a l'Àfrica. Sense el seu poder dissuasori, els països podrien atacar els seus veïns o les minories que hi ha dins les seves fronteres amb total impunitat.

Per exemple, quan el senyor de la guerra Thomas Lubanga va ser arrestat amb els càrrecs d'allistar i reclutar nens soldats, l'amenaça del Tribunal Penal Internacional va atenuar el suport que hauria pogut rebre d'altres milícies. En el cas de Costa d'Ivori, el país només va poder ser reconstruït després que el seu home fort, Laurent Gbagbo, fos portat davant la justícia a l'Haia.

Sense aquest tribunal, els pitjors excessos d'aquests criminals no tindrien fre. Els líders violents segueixen assolant l'Àfrica: els Grans Llacs, el nord de Mali, Nigèria i Egipte són motiu de preocupació. I no pot ser que els violents se'n surtin.

A més, allà on la justícia i l'ordre no siguin restablerts no hi haurà curació, i es deixarà que la violència i l'odi marquin el seu temible compte enrere a cada cantonada. Aquest camí llarg i dolorós cap a la curació el coneixem molt bé a Sud-àfrica, i el coneixen a Kènia. Ara que l'Àfrica comença a trobar la seva veu en els assumptes del món, el seu compromís amb l'imperi de la llei ha de ser reforçat, no soscavat. Aquests principis són part de la nostra responsabilitat moral i legal global. No són plats d'un menú que podem triar només quan ens vinguin de gust.

L'Àfrica no pot allunyar-se del Tribunal Penal Internacional. Les alternatives són massa doloroses: la venjança, igual que ha passat a Bòsnia, Kosovo i Ruanda, o l'amnistia general i un acord nacional per l'amnèsia, com va passar a Xile.

Els països només poden tractar el seu passat d'una manera: mirant-lo de cara. Necessitem veus que cridin aquest missatge a l'Àfrica. I necessitem que els pesos pesants del continent, Nigèria i Sud-àfrica, exerceixin el seu lideratge i aturin l'intent de reescriure les regles que prové d'aquells a qui no els agraden.

Lluny de ser una baralla entre l'Àfrica i Occident, aquest és un combat que es lliura dins de l'Àfrica, per la seva ànima.