Lady Di i la monarquia espanyola
El 1999, coincidint amb el final del segle XX, la BBC va editar el llibre Interrompem aquest programa amb els àudios de “les vint notícies que han marcat el segle”. La llista és un festival de breaking news canòniques: l’abdicació d’Eduard VIII, la declaració de guerra a l’Alemanya de Hitler, l’assassinat del president Kennedy, l’arribada de l’home a la Lluna, l’assassinat de John Lennon o la caiguda del Mur de Berlín. L’última notícia de la llista és la mort de Lady Di. I és que allò d’avui fa 25 anys, ja ho crec que va ser un “pareu màquines”.
És interessant sentir la seqüència informativa: els periodistes es resisteixen a assumir la responsabilitat de posar en boca de la BBC que Diana ha mort, perquè el Palau de Buckingham no confirma ni desmenteix res, fins que al final arriba la notícia d’una font indiscutible: el ministre de l’Interior francès, Jean-Pierre Chevènement, ho confirma oficialment des de París. Hores més tard, aquell mateix dia, el primer ministre Tony Blair es referirà a Diana com “la princesa del poble”. La Gran Bretanya i el món predigital entren en uns dies de dol popular i de commoció que s’encomana, i en què passa l’impensable: la reina Elisabet és severament jutjada, acusada de no tenir sentiments, pel tribunal de l’opinió pública nacional i internacional.
Elton John cantarà al funeral de Diana, el germà de la princesa es permetrà alliçonar els periodistes i el món plorarà veient els prínceps Guillem i Enric caminant darrere el taüt de la seva mare. Ara ens ho faran a The Crown.
Un mes més tard es casen a Barcelona Cristina de Borbó i Iñaki Urdangarin, en una mena de continuació de la pax olímpica del 92: la filla del rei d’Espanya que viu a Barcelona i treballa a La Caixa es casa amb un jugador del Barça catalanoparlant que estiueja a Viladrau. N’hi ha que comparen les dues monarquies per assenyalar com de bé ho fa l’espanyola. És ben bé que els culebrons s’han de veure fins al final.
