L’acudit Dylan
Ho diré sense floritures: el Nobel de literatura a Bob Dylan em sembla un acudit sense cap gràcia. Dylan mereix, i té, tot el reconeixement en el camp de la música. I ha estat una icona universal de la protesta. Però em costa veure’n la rellevància de l’aportació a la literatura.
Tot premi té condicionants polítics, complicitats, trames d’interessos. El Nobel ha fet opcions difícils d’entendre i, fins i tot, equivocades. Però des de 1901 ha anat configurant un ampli cànon de la literatura contemporània. Ha sabut també cultivar la sorpresa, amb reconeixement a grans escriptors desconeguts, al preu de castigar alguns eterns candidats. Però s’ha sabut mantenir com a símbol de l’exigència en la literatura. Per què ara aquesta picada d’ullet a un altre públic, sortint del seu eix central? Quan la gent gran volem demostrar que som més moderns que ningú correm el risc de fer ridícul. I en el camp del Nobel el pitjor que es pot fer és caure en la trampa de la banalització, un parany molt propi d’uns temps en què sembla que les humanitats fan nosa i llegir està deixant de ser un factor de prestigi.
En aquesta conjuntura, mantenir el criteri, mantenir el sentit del valor de cada cosa, sembla més important que mai si no volem acabar creient que l’últim tuit enginyós té tant valor com un poema de Rimbaud. Segur que aviat hi haurà escriptors fets i crescuts a la xarxa capaços de crear i renovar gèneres al nivell dels grans autors i, per tant, susceptibles un dia de rebre un Nobel. Però Bob Dylan literàriament ni representa res nou avui, ni és un poeta sublim. Està fora de lloc el tremendisme dels que es pregunten si aquest premi significa el final de la literatura. La literatura és molt més forta que el Nobel i existirà mentre l’home escrigui. Però és un mal senyal que l’Acadèmia sueca s’apunti a la futilitat postmoderna. Què s’hauria dit si al jurat del Nobel d’economia se li hagués acudit, per exemple, premiar Rafael Chirbes per haver novel·lat la crisi? I tanmateix hauria estat molt més just.
