L’Acord de París es queda curt

La notícia climàtica de la setmana passada es va produir a París, on els països del món van rubricar un acord per començar a abordar d’una vegada l’escalfament del planeta.

O, com a alternativa, es va produir a Madràs, a l’Índia, on van morir centenars de persones a causa d’unes inundacions que van convertir una ciutat de 5 milions d’habitants en una illa. I al Regne Unit, on l’episodi de pluges més intens registrat mai en 24 hores al Lake District va convertir poblets pintorescos en estanys. I també a les Maldives, a l’oceà Índic, on un episodi de precipitacions sense precedents va negar els atols.

Vist amb la perspectiva del desori càlid i empantanegat que ha esdevingut el planeta a mesura que ens acostem a la fi del 2015, l’acord que es va subscriure a París, en molts sentits, fa l’efecte de ser un pacte ambiciós dissenyat si fa o no fa per al 1995, quan es va celebrar a Berlín la primera Conferència de les Parts de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic.

Segons les disposicions de l’acord, els països es comprometen voluntàriament a començar a reduir les seves emissions de CO2. Els seus compromisos són modestos: els Estats Units, per exemple, tenen previst rebaixar les seves emissions entre un 12% i un 19% d’aquí al 2025 respecte dels nivells del 1990. Com assenyalen els comptables escrupolosos de l’ONG Climate Action Tracker, el nord-americà és un objectiu “mitjà” que se situa “a l’extrem menys ambiciós del que constituiria una contribució justa”.

I aquesta, a grans trets, és la tònica general. Com si fossin els propietaris de dues benzineres situades a banda i banda d’una carretera, sempre pendents dels preus de la competència, altres països han calibrat els seus objectius atenent el mateix criteri: fer prou perquè ni els ecologistes ni el sector dels combustibles fòssils es queixin massa. S’ho han manegat per oferir als països pobres un finançament suficient per evitar que abandonessin les negociacions, però insuficient perquè la revolució de les renovables assoleixi velocitat de creuer. Així, el secretari d’Estat, John Kerry, va anunciar en un bon discurs que els Estats Units doblarien la seva aportació: 800 milions de dòlars, que són més del que probablement concedirà el Congrés, però una quantitat irrisòria ateses les necessitats.

Doncs bé, el món s’ha dotat, per fi, d’una mena d’acord climàtic, encara que sigui inaplicable. Si tots els signants complissin les seves promeses, es calcula que el planeta s’escalfaria 3,5 graus centígrads respecte als nivells preindustrials, una xifra molt, però molt excessiva. De fet, es preveu que enguany superem el llindar d’un grau centígrad, un escalfament suficient per desfer les glaceres i elevar de manera amenaçadora el nivell del mar.

El més irònic del cas és que un acord com aquest subscrit el 1995 durant la primera Cimera del Clima podria haver funcionat. Fins i tot si s’hagués adoptat llavors, no hauria aturat del tot el canvi climàtic, però ens hauria donat l’oportunitat de complir l’objectiu ideal d’1,5 graus centígrads que ha acordat el món.

Lluny d’això, com hem sabut gràcies a les revelacions recents sobre Exxon Mobil, va ser precisament durant aquells anys quan el sector dels combustibles fòssils va posar fil a l’agulla per assegurar-se que els dubtes impedissin que es prenguessin mesures. Les seves tàctiques dilatòries es van revelar cruelment eficaces. Tant és així que, actualment, per complir l’objectiu d’1,5 graus caldria adoptar de manera sobtada una mena de mesures que la majoria de països ni tan sols consideren. Arribats a aquest punt, hauríem de deixar sota terra gairebé tot el carbó i gran part del petroli i del gas i dedicar les indústries del món a la fabricació amb caràcter urgent de plaques solars i aerogeneradors.

És evident que el fet que malgrat tot s’hagi arribat a un acord testimonia la força del moviment que els últims cinc anys han impulsat activistes d’arreu del món. A Copenhaguen, els líders mundials van poder tornar a casa amb les mans buides sense pagar-ne cap preu.

Avui dia, això ja no és possible.

Però aquesta constatació significa que hem de fer créixer encara més aquest moviment durant els pròxims anys per tal que l’Acord de París es converteixi en un referent de mínims, i no pas de màxims, per a les actuacions. Bloquejarem oleoductes i gasoductes, lluitarem contra l’obertura de mines de carbó i promourem la desinversió en combustibles fòssils. En definitiva, intentarem afeblir la poderosa indústria que continua obstaculitzant el progrés real. Ara que els principals líders mundials, almenys en teoria, donen públicament suport a adoptar mesures dràstiques per acomplir la transició a les energies renovables, disposem d’una nova eina per treballar.

Mentrestant, mirarem de no perdre l’esperança que el moviment cobri força prou de pressa per canviar les coses, per bé que ja és una mica difícil, quan l’any més càlid que s’ha registrat mai arriba a la fi. No tinc intenció d’abocar una galleda d’aigua freda sobre els resultats de la Cita de París, però, segons sembla, cada dia cauen galledes d’aigua en algun lloc, últimament.

És el cas de l’estat de Washington, on, a finals de la setmana passada, les altes temperatures i les intenses precipitacions van empènyer el governador a declarar l’estat d’emergència, mentre es tancaven carreteres principals a causa de les esllavissades. També és el cas de la ciutat de Portland, a l’estat d’Oregon, on s’ha viscut el dia de desembre més plujós des que es tenen registres meteorològics, o el de Noruega, on s’han patit les pitjors inundacions documentades en més d’un segle. O també és el cas de...

350.org, el moviment cívic d’abast mundial fundat per l’autor, treballa en favor de la protecció del clima