L'accés a la informació
Dues iniciatives recents han tornat a posar sobre la taula un tema que apareix als mitjans de comunicació de manera periòdica però que sempre resta ajornat sine die, la ineludible resolució d'un tema de gran abast social, cultural i polític: garantir l'accés dels ciutadans a la informació. La primera iniciativa és la sol·licitud de tots els grups parlamentaris catalans del nomenament d'una ponència conjunta per elaborar una proposició de llei de transparència i accés a la informació pública. La segona, el document publicitat per l'Asociación de Historia Contemporánea en què palesen la indefensió dels investigadors en els seus treballs de recerca sobre períodes recents. La insuficient legislació espanyola en la matèria limita la capacitat de dur a terme recerques amb el rigor i la informació qualitativament i quantitativa imprescindible.
El grau d'accessibilitat als arxius públics és el termòmetre de la salut democràtica d'un país, en la mesura que existeixi una correlació directa entre els continguts de les lleis i la seva aplicació quotidiana. Malgrat el que diuen diverses directives europees, la Constitució espanyola, l'Estatut de Catalunya, la llei de patrimoni històric espanyol del 1985, la llei 30/92 del règim jurídic, la llei 15/1999 de protecció de dades o la més recent llei 11/2007 d'accés electrònic dels ciutadans als serveis públics, el panorama és de disposicions generalistes i atomitzades que plantegen nombrosos esculls en la seva plasmació pràctica. En el cas català, comptem amb un instrument que malda per regular i canalitzar les demandes i queixes ciutadanes com la Comissió Nacional d'Accés, Avaluació i Tria Documental adscrita a la subdirecció general d'Arxius del departament de Cultura de la Generalitat, que compta amb una composició multidisciplinària i emet informes periòdics.
En tots els casos és evident que la tendència als països més avançats és mantenir un equilibri entre el principi general d'accés a la informació i la protecció de la privacitat, per bé que en el cas espanyol persisteix una notable inèrcia secretista i una considerable discrecionalitat des de les administracions que configuren una sostinguda sensació d'opacitat. Cal tenir present que el lliure accés a la informació com a principi constitucional és un agent actiu en l'assoliment de les polítiques de participació ciutadana, transparència, rendició de comptes i gran efectivitat en la lluita contra la corrupció, la qual cosa ha de permetre un veritable control ciutadà sobre l'acció dels governs. D'altra banda, i en l'àmbit de la recerca, la qualitat de les investigacions depèn de manera decisiva de la capacitat d'accedir a la informació dels arxius.
En aquest context, cal no oblidar que l'efectivitat del dret d'accés -a més de la imprescindible regulació legal- es vincula a unes condicions prèvies ineludibles: que els arxius estiguin organitzats i descrits correctament, que es conservin adequadament i que comptin amb els recursos humans i infraestructurals necessaris. I en els casos de transicions de dictadures a règims democràtics l'accés a la informació és d'un potencial demolidor en la mesura que permet la depuració de responsabilitats (tortures, desaparicions, assassinats), la restitució dels béns confiscats, les indemnitzacions a les víctimes i el rescabalament moral dels afectats. El benefici ciutadà de l'obertura dels arxius després de la caiguda de les dictadures llatinoamericanes, de la dictadura comunista de l'Alemanya de l'Est o de la Guerra Civil i la repressió franquista són prou il·lustratius.
Seria interessant que la ponència conjunta que ha de nomenar el Parlament donés veu a tots els col·lectius implicats directament en la resolució satisfactòria d'una assignatura pendent de la democràcia del nostre país. Entenc que la participació d'arxivers -l'associació professional dedicà sengles congressos el 1991 a Girona i el 1999 a Tarragona a aquesta problemàtica- i d'historiadors, hauria d'esdevenir ineludible juntament amb el sector jurídic, científic i tecnològic.
