L'absurda hiperprotecció del turisme
Catalunya va ser un país industrial i està esdevenint un país turístic. Crec que és un procés lamentable que faríem bé de redreçar.
Les dades: el primer destí turístic del món és França, el segon europeu és Espanya. Reben uns 116 visitants estrangers per cada 100 habitants. El tercer destí europeu és Itàlia, on la xifra ja cau a 72. A Catalunya és 182. Segons l'OCDE, el país membre on el turisme té un pes més gran en l'estructura productiva és Espanya, on representa un 10,7%, enfront del 3,7% de França o el 4,8% d'Itàlia. A Catalunya el pes és similar a l'espanyol (10,9%).
Pel que fa a la indústria, el seu pes relatiu està caient: era el 25% del PIB l'any 2000 i ara és el 18%. No es tracta d'un procés de desindustrialització inevitable que afecti tot Europa o d'un efecte estadístic: les mateixes xifres per a Alemanya són 25% i 24%, respectivament. Tot i així, la manufactura encara ens és molt més important que el turisme: ocupa 425.000 afiliats a la Seguretat Social (contra 223.000) i, sobretot, aporta la major part dels 62.400 milions d'euros que Catalunya exporta en béns i serveis, enfront dels 9.900 que ingressa el turisme extracatalà.
L'atractiu polític del turisme és que es tracta del sector que més ocupació està creant. Per què, doncs, crec lamentable la hipertròfia del turisme? Perquè es tracta d'un sector que crea poca riquesa (abans se'n deia "valor afegit") i perquè crea, sobretot, llocs de treball per a immigrants. En realitat, el segon és conseqüència del primer. El desenvolupament tecnològic està vinculat a la indústria, i els països líders són els països que segueixen sent industrials. Si es volen xifres, del mateix estudi de l'OCDE se'n pot deduir que la productivitat al turisme és un 15% inferior a la mitjana. Com que és un sector molt poc exigent pel que fa a qualificacions laborals, els immigrants hi tenen una presència més forta: a Catalunya, més del 30% dels afiliats a la seguretat social del sector ho són, enfront del 12% de mitjana en el conjunt de sectors, i del 9% en el de la manufactura. És cert que el sector turístic és el que crea més llocs de treball, però no els crea necessàriament per als nostres fills.
Els partits polítics, preocupats per les alarmants xifres d'atur, tendeixen a deixar-se influenciar pels arguments del sector, i així ho reflecteixen els seus programes electorals. Si donem un cop d'ull als dels dos partits -CiU i PP- que preveien (fonamentadament) guanyar les darreres eleccions, hi llegim tant en l'un com en l'altre la proposta de reduir l'IVA turístic al 4% (era del 8%) i oposar-se a l'establiment de noves figures impositives que gravin l'activitat turística. Poc importa aquí que no poguessin complir les seves propostes, el que importa és que no hi trobem res semblant referit a la indústria manufacturera, un sector, com hem vist, molt més important quantitativament i qualitativament. En el cas específic del PP de Catalunya, també sorprèn que entre les seves propostes referides als "sectors productius", cap no es refereix a la indústria (només a: comerç, turisme, pesca i sector agrari!).
Quan el govern de la Generalitat, obligat a buscar noves fonts d'ingressos per garantir la prestació dels serveis socials bàsics, va anunciar que tenia la intenció d'introduir una taxa turística similar a la que existeix arreu, el PPC va fer bandera de la seva oposició al projecte; l'argument de Sánchez-Camacho va ser que "s'hi oposava radicalment perquè penalitzava un sector dinàmic de l'economia". Per la seva banda, fa poc el diputat Luna reclamava mesures per incentivar el turisme argumentant que "és el sector econòmic de més creixement a Catalunya i el que resisteix millor períodes de crisi". Es tracta dels mateixos arguments que utilitza el sector per defensar els seus interessos (per exemple, per combatre el recentment aprovat augment de l'IVA que l'afecta).
Tots tres arguments són fal·laços. És absurd protegir un sector perquè és el que resisteix millor la crisi, perquè la conseqüència és que la càrrega s'ha de posar sobre un altre que la suporta pitjor. És absurd incentivar el sector econòmic que ja té més creixement en comptes d'incentivar el que crea més riquesa. És absurd protegir un sector perquè crea ocupació sense plantejar-se quins llocs de treball està creant. Precisament perquè tenim molts aturats, és absurd apostar pel sector que -amb la construcció- sabem que més proporció d'immigrants atreu.