L’absolució

No sabem com has enganyat aquella dona, que diuen que és mare d’una de les víctimes de l’avió, perquè surti per la tele. O potser ha sigut la dona la que t’ha enganyat a tu per sortir-hi. Li preguntes què se sent sense el fill. Alguna cosa així. Ella contesta.

Però fer un programa de tele és com ser catòlic practicant. Si ets catòlic practicant, quan comets un pecat o una petita falta, tens la possibilitat de redimir-te. Vas al capellà, te’n confesses, ell et dicta la penitència (quatre avemaries i tres parenostres, pel que recordo de quan vaig fer la comunió) i avall va que fa baixada. A punt per tornar-hi o bé escarmentat per no tornar-hi mai més. Facis el que facis, seràs perdonat.

També amb la tele. Ara fa tres dies que furgues i furgues allà on pots, al primer forat que trobes, per (en dius) “informar” de la tragèdia d’aquest avió. No fas periodisme groc per vocació, el fas perquè no en saps més. El que és fàcil és omplir el plató de gent que opini i opini i es posi “al lloc” de les víctimes d’aquesta manera tan sobreactuada, instantània, viscosa, superficial i benintencionada. Ets groc perquè no saps no ser-ne. És difícil no ser-ne. Demana un esforç. Però dilluns tornaràs, després del cap de setmana, i podràs redimir els teus pecats. Primer de tot, t’excusaràs. Parlaràs de la hipocresia de la gent que et critica per fer el que fas, però que et mira. Parlaràs de la hipocresia de la gent que critica que ensenyis fotos de les víctimes i que no va dir res de les imatges dels familiars de l’accident d’avió de Malàisia. I llavors, la teva penitència, la que et tornarà a enfilar a la quadriga del rigor, serà una maniobra genial: muntaràs un debat que porti per títol N’hem fet un gra massa, els periodistes, amb l’accident d’avió de Germanwings?” I tot serà oblidat.