En el laberint de la corrupció
Que la corrupció és avui en dia un dels principals problemes que té la societat espanyola és un fet del tot contrastat. Segons el baròmetre del CIS, el maig del 2015 el 51% de la població considerava que la corrupció i el frau eren un dels tres principals problemes a Espanya. El que resulta interessant és analitzar com aquest percentatge ha anat augmentant en els darrers anys. Fins a l’octubre del 2009 només un 1% de la població ho percebia com un problema. Però des d’aleshores no ha parat de créixer fins a situar-se en l’actual 50%.
Per què hi ha hagut aquest canvi de percepció? Per dos grans motius. D’una banda, l’esclat de la crisi econòmica ha provocat que la ciutadania es torni menys tolerant amb aquest tipus de delictes. Això no vol dir que la crisi hagi fet augmentar la corrupció, sinó que alguns casos amb gran transcendència (com els de finançament dels principals partits polítics) han sortit a la llum justament en el període de crisi econòmica. De fet, la majoria de casos de corrupció es van donar en l’etapa expansiva del cicle econòmic, i es van produir fonamentalment en el sector de la construcció, l’urbanisme i l’obra pública.
D’altra banda, i tal com estableix el darrer informe de l’Institut d’Economia de Barcelona, el fet que es vagin destapant casos i que tinguin un ampli ressò mediàtic fa que els ciutadans siguin més conscients del problema. Per això en les societats avançades es requereix disposar de mitjans de comunicació potents i independents que actuïn realment com a quart poder.
La següent pregunta a fer és: ¿es pot combatre la corrupció? La resposta és afirmativa, perquè al llarg de la història hi ha hagut països, com els nòrdics, amb elevats nivells corrupció i on avui en dia pràcticament no n’hi ha. Per tant, és evident que es pot lluitar contra la corrupció i reduir-la considerablement, especialment a través de dos tipus d’actuacions: la prevenció i el càstig.
Pel que fa a la prevenció, es considera que la principal manera és augmentant la transparència de les actuacions de l’administració pública, sobretot les que fan referència a la contractació pública i l’urbanisme. Els ciutadans hem de tenir el dret a demanar informació a l’administració i a rebre-la i exigir als nostres governants que retin comptes. És tan senzill com demanar en què gasten els nostres diners i com es gasten. Per això cal màxima transparència en tots els àmbits. Aquí també hi té un paper destacat l’educació, en el sentit que cal conscienciar la societat sobre el fet que ha de tenir aquest rol actiu. D’altra banda, des de l’escola es poden transmetre valors sobre l’ètica social que poden ajudar a reduir aquests comportaments corruptes en un futur.
Pel que fa al càstig, ha de ser judicial i electoral. El primer requereix disposar d’un poder judicial independent i eficaç, dotat amb els mitjans suficients. Ara bé, avui la justícia espanyola no es caracteritza precisament per estar ben dimensionada, sinó que tenim menys jutges per habitant i menys despesa en justícia per habitant que la mitjana de la Unió Europea, la qual cosa condiciona de facto el nivell d’eficàcia per combatre aquests delictes. A tot això cal afegir-hi una llei processal molt obsoleta i un Codi Penal deficient.
Pel que fa al càstig electoral, segons l’informe de l’IEB, els estudis mostren que els alcaldes implicats en escàndols de corrupció obtenen un percentatge de vot més baix. De mitjana, es quantifica en una pèrdua d’entre el 4% i el 6% del percentatge de vot. Ara bé, aquest càstig electoral és més elevat quan el cas té una àmplia cobertura mediàtica i quan hi intervé el poder judicial. Quan això succeeix, la pèrdua de vots augmenta fins al 14,5%. No obstant això, també s’ha constatat que la identificació ideològica amb el polític corrupte, un context de creixement econòmic o els casos de corrupció en els quals els individus obtenen algun benefici personal (per exemple, un lloc de treball) són casos en què les eleccions no penalitzen els corruptes.
Entre les conseqüències de la corrupció que els experts destaquen hi ha la desafecció política, la baixa participació electoral i la reducció de la qualitat democràtica que se’n deriva. Per sort, tal com s’ha vist en les darreres eleccions municipals i autonòmiques, això no ha passat a Espanya, on els partits tradicionals i amb més casos de corrupció han estat penalitzats pels electors a favor dels nous partits. No obstant això, si no es posen en marxa les mesures i els controls necessaris per part de les institucions i dels ciutadans, la pujada al poder dels nous partits no garanteix que s’elimini la corrupció.