La unitat a garrotades (estratègiques)
Aquesta vegada han estat Joan Tardà i Elisenda Paluzie els que han tingut un gens amistós intercanvi de parers en forma de declaracions als mitjans, però aquesta situació (la de líders independentistes que es diuen de tot públicament) ja s'ha convertit en rutinària. Les declaracions més o menys enfurismades acostumen a anar seguides d'apel·lacions a la unitat estratègica de l'independentisme –o a estar-hi combinades–, a càrrec dels mateixos que s'esbatussen o d'algú que indefectiblement surt en favor de l'un (i, per tant, en contra de l'altre). La unitat s'ha convertit així, a força de grapejar-la, en un altre argument de divisió. Es tracta d'un d'aquests bucles tragicòmics als quals tenen tanta tirada els pròcers de la República, que com tothom sap ja tenim a tocar. Aquest bucles serveixen perquè els lectors d'articles com aquest s'esbatussin també entre ells acusant-se mútuament, o acusant l'autor de l'article, de formar part de l'altre bàndol, que també indefectiblement és el dels traïdors o el dels que posen bastons a les rodes.
Mentre ens entretenim d'aquesta manera, dues coses són segures. Una, que arribarà la sentència del judici de l'1-O. I l'altra, de la qual hem tingut coneixement més recentment, és que abans s'haurà hagut de pronunciar el Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre la immunitat d'Oriol Junqueras com a europarlamentari, un dictamen que tindrà conseqüències (que encara no podem conèixer però que s'endevinen importants) sobre el que digui o faci el Suprem, i per tant sobre la situació política que se'n derivi, que en qualsevol cas serà greu i delicada. Abans que això passi, en bona mesura tot és parlar per parlar. Però quan passi, el que també és previsible és que agafarà l'independentisme tan unit com sempre, amb el món mirant-s'ho esparverat de tanta eficàcia.
