La senyora que odia els homes

Hem tingut aquests dies per Catalunya la mademoiselle Pauline Harmange promocionant el seu llibret Jo, els homes, els detesto. El pamflet compleix amb la regla d’aquestes obretes que en primer lloc cal que siguin fàcils de resumir. Seria això: els homes, agafats a l’engròs, no valen una merda.

Són dropos, egoistes, covards, mediocres i violents. Com a molt, de tant en tant, se’n troba un amb qui, previ psicotècnic, pots anar-te’n al llit amb la confiança que no t’apallissarà. Però aquestes excepcions no fan més que justificar la regla universal i comprovada empíricament: els homes fan fàstic a les mosques i odiar-los ha de reivindicar-se com un fet natural.

La senyora Harmange té gairebé tota la raó. S’excedeix quan generalitza l’atribut de la violència. Però, pel que fa a la resta, efectivament, l’encerta de ple. Dropos, egoistes, covards i mediocres és una bona radiografia de les virtuts que atresorem. La seva aportació literària no és estrictament una novetat, perquè aquestes coses que diu ja ens les sabem totes i tots des que vam baixar de l’arbre.

Aclarit aquest punt, anem al substancial. Aquesta descoberta de la sopa d’all porta Harmange a l’odi envers els homes que, de manera obstinada, s’entesta a deixar clar que sent d’una manera literal, no fos cas que ens prenguéssim l’aversió que predica com una exageració o una llicència literària.

Hem compartit alguns amics del patriarcat una llarga discussió sobre l’obra de l’escriptora francesa i hem debatut sobre com cal que reaccionem ara que ens sabem odiats amb totes les forces per l’escriptora francesa i també –és un supòsit plausible que sigui així– per moltes o poques seguidores de les seves tesis.

La primera reacció va ser culpabilitzar-nos i trobar un camí de redempció. Descartada la flagel·lació, per dolorosa, ens vam plantejar escenaris menys lesius com la possibilitat d’impulsar un manifest de disculpa, amb l’aspiració de purgar tots els nostres defectes. El pla incloïa la creació i posada en circulació a les xarxes socials del hashtag #nosaltrestambeensodiem, que amb tota seguretat esdevindria trending topic i faria visible la nostra voluntat d’esmena. També vam decidir que un de nosaltres –servidor– s’erigiria en portaveu i atendria les trucades i les entrevistes que ens farien tots els mitjans interessats en aprofundir en el nostre desig de salvació a través de les proclames públiques d’autoodi.

Però tot això comportava feina i exigia generositat, valentia i brillantor per la nostra part. Un exercici que esdevenia titànic, de fet impossible per al nostre caràcter masculí que, tal com ha acreditat Harmange en el seu vomitat literari, és peresós, egoista, covard i mediocre. Sens dubte era millor deixar-ho córrer i abandonar-nos plàcidament a l’acceptació de la nostra millorable naturalesa.

Retornats sense embuts al nostre jo vam concloure ràpidament que la senyora en qüestió diu bestieses de l’alçada d’un campanar però que, al mateix temps, cal tractar-la amb tota la condescendència perquè no ha de ser fàcil viure odiant a mitja humanitat. De fet, ha de resultar esgotador i per força deixar-te el cervell sec com una moixama. Encara que sigui el bo i millor dels cervells. De dona, i francès. Oh là là.