La banalitat de la repressió
Hannah Arendt va emprar l’expressió “banalitat del mal” per descriure la circumstància que normalitza el crim, el naturalitza, i, així, per brutal que sigui, s’hi pot transigir sense mala consciència moral. En les seves cròniques sobre el judici a Adolf Eichmann per la seva responsabilitat en l’holocaust jueu (Eichmann a Jerusalem: un estudi sobre la banalitat del mal, 1963), Arendt mostrava com, sense partir d’una maldat especial, és possible que hom s’adapti a -i col·labori amb- les més grans crueltats de què és capaç la humanitat. El que més esgarrifa de la tesi d’Arendt ja no és la brutalitat a què som capaços d’arribar, sinó adonar-nos de la facilitat amb què ens hi podem acomodar.
Doncs bé: sense voler-ho comparar amb aquells nivells de barbàrie, crec que des del 1-O hem entrat en un procés que podem qualificar de “banalitat de la repressió”. El fet és que hi ha una acomodació general a la sistemàtica repressió a què està sotmès l’independentisme i, de rebot, els catalans. Només per citar la darrera setmana, hem tingut la sentència de quatre anys i mig a Dani Gallardo per venjança i per a escarment general; la decisió de tornar a jutjar Arnaldo Otegi per fer-nos saber que a Europa tampoc no hi ha esperança; l’inici del judici al conseller d’Acció Exterior Bernat Solé per haver protegit els seus vilatans l’1-O; la persecució de l’advocat Gonzalo Boye -òbviament, per defensar el MH President Carles Puigdemont-, i la darrera sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que obliga a un 25 per cent de classes en castellà. Anem a amenaça, escarment o coacció diària.
Que quedi clar que quan parlo de la banalitat de la repressió no estic pas pensant en els repressors. A diferència del cas estudiat per Arendt, que considerava que Eichmann no va tenir mai consciència del mal que feia, la majoria dels repressors espanyols -policies, jutges, periodistes, tertulians i polítics- saben perfectament que s’han posat al servei de la unitat d’Espanya, que com deia el director d’un gran diari de Madrid, està per damunt de la veritat i, no cal dir-ho, de la justícia i si cal dels drets humans i tot.
No: de qui parlo és de nosaltres mateixos. El que denuncio és l’equidistància amb què s’informa de les manipulacions policials. Indigna la passivitat amb què s’acota el cap davant de les sentències iniqües. És escandalosa la fredor amb què es presenten els qui retreuen als presos polítics que no hagin mostrat penediment. I horroritza l’acollida que, en nom del pluralisme, es dona a les tribunes públiques als qui pretenen deshumanitzar l’independentisme fent-lo passar per feixista, condició necessària per justificar les pràctiques anteriors.
Tot plegat crea el clima necessari per fer normal allò que és l’expressió d’una situació de barbàrie política infame. Ens hem habituat a la repressió com fa cinquanta anys ens havíem habituat al franquisme. A més, la resposta a tanta ignomínia ha quedat absolutament limitada per l’obligació de reduir al màxim la interacció social. En un moviment de baix a dalt com l’independentista, que va saber créixer al marge dels relats oficials hegemònics, no tenir la possibilitat de mobilitzar-se al carrer també és un empresonament.
Vull recordar que just ara fa catorze anys Joan Solà escrivia el seu article Plantem cara (Avui, 28 de desembre de 2006) com a reacció a la decisió del govern espanyol d’imposar una hora més a la setmana de castellà a les nostres escoles. Més que no pas la sentència del TC de 2010, aquest va ser el veritable clic que va desencadenar la presa de consciència rupturista. Ara, el TSJC ha tornat a burxar sobre el català a l’escola, no pas perquè no hi hagi prou hores de castellà, sinó per simular que no hi són i presentar un país intolerant i excloent. Tant de bo fos una altra oportunitat per desemmascarar la banalitat de la repressió en què ens volen asfixiar. I en què sovint, tots sols, ens ofeguem.