Villarejo, servidor de l'Estat

BarcelonaUna de les coses bones del procés sobiranista és que va deixar a la vista de tothom les maniobres insidioses, immorals i presumiblement il·legals que es van emprendre en els anys en què els independentistes estaven a punt d’acumular prou força per fer seure l’Estat a negociar una resolució democràtica del conflicte català. Per evitar aquest escenari (l’únic que l’Estat veia com a intolerable) es va recórrer a un ampli catàleg de porcades en tots els àmbits: polític, policial, judicial, diplomàtic, econòmic i mediàtic. Ni tan sols la monarquia en va quedar al marge. No cal que en faci un inventari. Les evidències són tan aclaparadores que l’Estat no es molesta en negar-les. Fins i tot els opinaires més patriotes continuen sostenint que Espanya “té el dret a defensar-se” quan s’amenaça la seva integritat, un argument molt perillós, potencialment totalitari, que supedita qualsevol valor universal (el dret, la llibertat, el sufragi, la veritat) a la causa suprema de la unitat territorial. No parlo per parlar: Carlos Lesmes va afirmar el 2017, amb la toga posada, que “la unidad de España es un mandato directo para los jueces”.

Com que la qüestió de si hi ha hagut joc brut contra Catalunya està fora de discussió, l’espanyolisme intenta ara controlar el perímetre dels estralls, fent-nos creure que l’operació Catalunya (i totes les operacions prèvies i posteriors) va ser l’ocurrència d’un grup de policies amb excés de zel, en conxorxa amb un ministre de l’Interior il·luminat –Jorge Fernández Díaz– i amb el concurs d’una sèrie de personatges tèrbols disposats a mentir, encobrir, amenaçar, inventar i extorquir. Una col·lecció de pomes podrides, en resum. Però hi ha massa evidències que assenyalen que estem parlant d’una activitat en xarxa, coordinada i amb una cadena de comandament. Qui vulgui pensar que el govern del PSOE no sabia res dels GAL també pot creure’s que el govern de Rajoy no estava al cas de les mandangues d’en Villarejo, però una persona normal ha d’entendre que una pel·lícula així, amb Fernández Díaz i Cospedal de protagonistes, i Moragas i Sánchez-Camacho com a secundaris, és una operació governamental amb tots els ets i uts.

I si obrim el focus de seguida trobem que la resta d’institucions públiques i concertades de l’Estat han cooperat amb els patriotes, per activa o per passiva, amb entusiasme o amb conformitat, amb cridòria o amb silenci, engegant ventiladors o cobrint-ho tot amb una espessa boira informativa, segons els casos. La persecució dels jutges, les exclusives d’El Mundo i d’Ana Rosa Quintana, les trucadetes de la Zarzuela, el sentit d’estat del PSOE a l’oposició, l’exquisida discreció de l’opinió pública en general, tot remava en la mateixa direcció. I va continuar així amb Pedro Sánchez a la Moncloa, com ho demostra l’espionatge massiu a través de Pegasus i l’extorsió als partits independentistes amb la pastanaga dels indults i la cocció a foc lent de centenars de causes judicials obertes. Tot forma part d’una estratègia integral, potser tàcita, però fèrriament establerta; com fa uns dies a Estrasburg, quan PP, PSOE, Vox i Cs es van unir, un cop més, per intentar desacreditar l’informe del Catalangate que ha escandalitzat el Parlament Europeu.

Em sap molt de greu per aquest 55% de catalans que, segons el CEO, se senten força o molt orgullosos de ser espanyols, però hauran d’aprendre a conviure amb el fet que Villarejo no és un llop solitari, sinó un obedient peó de l’aparell estatal, potser l’expressió més cutre i barroera d’un Estat que quan es defensa d’una part dels seus ciutadans és capaç de saltar-se tots els límits.