L’ús del català no es fa sol

Aquest cap de setmana passat vaig passar per La Farga de l’Hospitalet de Llobregat a veure el SAGA, el saló dels videojocs en català. Divendres estava ple d’escoles, amb alumnes contents d’anar a una fira dedicada a la seva activitat favorita en el temps de lleure. I gairebé tots feien el mateix comentari: “No sabia que aquest joc també estigués en català”. Posaven la mateixa cara que jo vaig posar cinquanta anys enrere quan vaig sentir un disc en català per primera vegada a la vida i em va semblar increïble que aquella tecnologia també estigués disponible per a la nostra llengua. 

I això és el que no pot ser. Perquè ja no som a finals dels seixanta, en dictadura. Ara gairebé res ens hauria d’impedir una normalitat generalitzada. No dic una normalitat absoluta, perquè, amb un estat i un mercat poc o gens entusiastes al darrere, d'obstacles sempre en tindrem. Però ja fa temps que ens hem adormit. Potser les estructures administratives, governamentals i mentals del país creuen que poden viure dels èxits de Bola de Drac i de les pintades de la Crida a El Corte Inglés.

Amb el català ens hem destensat. No està clar quins són els drets lingüístics dels catalanoparlants, i el Govern no es deu veure en cor de fer complir les lleis i els reglaments. Com si el català fes perdre vots, com si estiguéssim cansats de poder fer servir la nostra llengua.

La transmissió generacional de la importància de salvar els mots s’ha perdut en nom de la comoditat. Tornen els “contestar en català a algú que et parla en castellà és de mala educació”. Aneu a Dinamarca, on la majoria parlen anglès, i veureu si estan disposats a prescindir del danès.

Al SAGA hi havia molt bona feina de moltes empreses, algunes de multinacionals, que no tenen manies en incorporar el català als seus jocs. Ara que recomencen tantes coses en la política, sacsegem la llengua amb alguna cosa més que anuncis.