L’Univers de cinc dimensions (1928)
Peces Històriques
De l’article –traducció pròpia– de Fernando Tallada (Barcelona, 1881-1937) publicat a primera pàgina a La Vanguardia (26-VI-1928). Matemàtic que va excel·lir en periodisme científic a mitjans del segle XX, Tallada va divulgar teories d’Albert Einstein (Ulm, Alemanya, 1879 - Princenton, USA, 1955) i va contribuir així que la visita del Nobel de física a Barcelona el 1923 interessés més enllà del món acadèmic.
Maurice Maeterlinck [dramaturg i poeta simbolista (Gant, 1862 - Niça, 1949)] en la seva última obra, La vie de l’espace, amb una erudició científica poc comuna en els literats, disserta, amb gran amplitud, sobre l’hiperespai; però, equivocadament, la seva fèrtil imaginació de poeta li fa suposar que a l’influx de la vareta d’Einstein, incomparable taumaturg, l’espai es desvetlla i multiplica, es pobla de fets i fenòmens inesperats i acaba adquirint una quarta dimensió. És veritat que en cert passatge de la seva obra es refereix, en termes poètics, a les meravelloses noces celebrades per l’extensió i el temps, a les quals són convidats els homes de bona voluntat; però si hagués penetrat bé en el sentit d’aquestes noces, el cèlebre autor de L’ocell blau no s’enlairaria després en vol desfermat imaginant éssers que passen uns a través dels altres amagant a la vista de la resta allò que entenen que cal amagar. Efectivament, una quarta dimensió en l’espai permetria prodigioses meravelles. Simon Newcomb [Wallace, 1835 - Washington, 1909], l’eminent astrònom americà, en una memòria publicada en el primer número de l’American Journal of Mathematics, ja va demostrar analíticament que en l’espai de quatre dimensions seria possible girar de dins cap enfora qualsevol superfície tancada. [...] No. Einstein no ha donat ni descobert una quarta dimensió a l’espai. El que ha fet, en particular, és provar que l’estudi de l’espai amb les seves tres dimensions, deslligat de la noció del temps, és una pura abstracció, i, a més, que no sols és possible, sinó fins i tot extraordinàriament fecund, fer una geometrització de la física estudiant l’espai-temps, ja considerat per Minkowski [matemàtic alemany (1864-1909)] com si fos una varietat o multiplicitat de quatre dimensions. S’introdueix en la física el llenguatge de la geometria; però amb això l’espai ni guanya ni perd cap dimensió. La noció metafísica de força queda substituïda per la curvatura de l’espai-temps, difícil de representar sensorialment, però d’expressió clara i precisa per mitjà del simbolisme matemàtic. Podem dir que, mentre ens cenyim a l’estudi dels fenòmens que es desenvolupen en els camps gravitacionals, o sigui, els que tenen per origen la matèria i el seu moviment, l’Univers se’ns presenta quadrimensional i la interpretació física de les seves propietats mètriques ens proporciona les lleis dels referits fenòmens. [...] Pot tenir interès analitzar sota quines condicions seria possible adquirir una noció sensorial de l’Univers de quatre dimensions de la mateixa manera com tot ésser, sense estudiar geometria, es comporta en les seves relacions amb el món d’acord amb la qualitat tridimensional de l’espai. [...] Admetent com a postulat que la geometrització de la física sigui possible en la seva totalitat, mereix consideració l’última interpretació que s’ha fet del camp electromagnètic imaginant que aquest camp és la manifestació d’una cinquena dimensió de l’Univers. [...]
