L’última rèplica d’en Joan

Havia començat a rumiar sobre què els escriuria avui, en aquest primer article després de vacances, fins que aquest cap de setmana un fet personal, inesperat i dolorós ha acabat amb el dubte: ha mort un amic, un company de classe des del batxillerat. Després d’una operació superada amb èxit, una complicació precipitada ha acabat amb el fatal desenllaç.

En el mateix whatsapp on encara estan fresques les converses que vam tenir sobre una recuperació que feia el seu curs sense novetats, ha arribat el missatge amb la trista notícia. L’he hagut de llegir tres vegades per entendre-la, assimilar-la i quedar en estat de xoc. I avui acomiadem en Joan Piñol, en una edat en què el que tocava era celebrar el seu aniversari d’aquí pocs dies amb unes rialles i unes bromes, i continuar pencant amb l’empenta de sempre.

La mort d’algú de la teva edat i de la teva colla t’apunta a la cara amb l’eloqüència implícita i impertinent del “podries ser tu”, i t’obliga a obrir l’incòmode calaix on han quedat desades les prioritats ajornades, les ocasions perdudes, el balanç general fins a dia d’avui i els tombs impensables que poden fer que algú que donaves per descomptat que seguiria al teu costat algunes dècades més hagi estat el primer a marxar.

Però, tractant-se del Joan, totes les consideracions anteriors queden un pèl massa solemnes, perquè aquest advocat de confiança i rigorós sempre havia tingut un sentit de l’humor tan esmolat i ràpid que amb ell sempre sabies que eres a una rèplica de la riallada. Avui, doncs, l’adeu hauria de sonar més aviat a un “Però Joan, què fots?” I potser la resposta hauria estat un “Nois, vaig passant”.