L’últim homenatge al mestre Burrull

Als títols de crèdit impresos a les carpetes brillants dels discos de vinil, que llegíem i rellegíem quan la vida era lenta, sempre hi apareixia el nom de Francesc Burrull. És impressionant imaginar-se’l entomant els acords en cru d’una cançó, multiplicant-los per a tot els instruments i quadrant-los en la partitura definitiva amb què recordaríem per sempre aquell èxit. Els músics de músics com Burrull són genials sense que es noti, i viuen en els detalls, que són el que decanta la balança entre l’aprovat i l’excel·lent. Fa algunes setmanes, la Laura Simó em va demanar de posar la veu a uns poemes inèdits de Pere Tàpies, musicats per Burrull perquè eren grans amics. “Serà l’últim treball discogràfic del Francesc -em va dir la Laura, entendrida-. És un homenatge al seu amic. Nosaltres l’hi farem a ell”. Fet, mestre Burrull. Aquest és el nostre reconeixement per sempre.