El Tribunal Suprem vol el president Puigdemont a la presó, amb les conseqüències que això pot tenir. La interlocutòria del jutge Llarena que declara no aplicable l’amnistia i li manté l’ordre de detenció si torna al nostre país, planteja a tothom, i molt especialment als partits polítics catalans i espanyols favorables a la idea del “retrobament”, la gran pregunta: l'única manera de tractar amb l’Estat des de Catalunya és la confrontació? Si l’Estatut va ser que no, si les inversions no s’executen, si un sistema just de finançament és insolidari, si l’obligació de saber el català és impossible, si un referèndum d’independència ni pensar-ho, si l’amnistia només és per uns quants, inclosos policies violents, quin és el marge d’actuació, que no sigui una versió actualitzada del regionalisme “ben entès”?
Les últimes hores, veus expertes, assenyades i clarament no independentistes, s’han posat les mans al cap després de llegir els arguments del Tribunal Suprem. Troben que l’alt tribunal ha fet una interpretació creativa de la llei. Alguns han dit sense embuts que no n’ha respectat ni l’esperit ni la lletra, i no s’han estalviat qualificatius com "disbarat". O sigui que el que tenim al davant és una resolució política disfressada d’interlocutòria judicial.
El Suprem ha actuat d’acord amb la doctrina Aguirre (“al govern de Sánchez li queden dos telediaris”, i ho rematava amb una expressió barroera) perquè és evident que aquesta rebel·lió togada té una raó interna espanyola. Però si parlem de Catalunya, el país del pacte i del peix al cove, del pont aeri, dels interessos comercials i les proximitats culturals i sentimentals, pregunto a les veus que es proclamen hereves del seny ancestral, com cal respondre quan l’Estat tria el camí de la confrontació explícita?
