L'ordre mundial desaparegut

Tot va canviar quan el president rus Vladímir Putin va ordenar a les seves tropes que envaïssin Ucraïna la matinada del 24 de febrer del 2022, no només per a Europa, sinó per al món: el rellotge de la història va tornar enrere.

En el moment que una gran potència militar va llançar una guerra de conquesta contra un veí pacífic vam tornar a un món on el poder s'imposa a través de la violència i les fronteres es tracen amb sang. Es va esfondrar el principi geopolític definitori de finals del segle XX i principis del XXI. Es van abandonar les negociacions pacífiques i la pau, i van tornar les demostracions de força unilaterals.

Encara que hi ha hagut nombroses guerres durant les últimes dècades, majoritàriament el seu abast ha estat regional i han succeït a la perifèria de les falles geopolítiques. No hi va haver senyals d'un Sarajevo mundial: una guerra que exigís la intervenció internacional, com la de Bòsnia a la dècada del 1990, però a una escala molt més gran. Els estabilitzadors automàtics van funcionar de manera fiable i els Estats Units –l'única superpotència– encara garantien l'ordre, o això semblava, fins que el món es va estellar davant dels nostres ulls, sense alternatives millors a la vista.

Darrere de la invasió de Putin hi ha l'irredemptisme rus neoimperialista. Putin vol corregir les condicions geopolítiques predominants des del col·lapse de la Unió Soviètica. Aquest tipus de projecte revisionista és inherentment perillós, perquè implica la reafirmació del domini, fins i tot de la supremacia, i requereix llavors la guerra, no només contra els veïns i les potències regionals més petites, sinó també contra les potències mundials (que també es veuen afectades pel resultat, fins i tot quan habitualment es mantenen entre bastidors).

Com ja s'adverteix des de fa molt de temps, l'eix geopolític principal del segle XXI serà la relació entre els EUA i la Xina. Si totes dues superpotències poden assolir un acord estratègic i cooperar, la probabilitat que tinguem un futur pacífic augmentaria considerablement. Si no ho aconsegueixen... passarà el contrari.

Per complicar encara més les coses, el vell ordre mundial –basat principalment en els principis liberals estatunidencs i la supremacia occidental– està perdent força i genera molts dubtes. Quines seran les conseqüències de la proliferació de desafiaments armats per a l'ordre mundial existent? ¿És possible que la Pax Americana cedeixi el lloc a un sistema dirigit pels xinesos? En aquest cas, seria un procés violent o pacífic (que potser recrearà d'alguna manera l'antiga pentarquia europea –supremacia de cinc potències– a escala mundial)?

Aquesta última idea em resulta excessivament mecanicista, especialment ara que tenim una segona guerra important a l'Orient Mitjà. Les atrocitats que va cometre Hamàs a Israel el 7 d'octubre demostren la manera en què poden explotar els conflictes territorials amb períodes d'incubació prolongats quan canvien les condicions geopolítiques contingents i més modernes. El conflicte palestí-israelià no és nou, es remunta a l'època de l'Imperi Britànic i la Primera Guerra Mundial, però sense un marc geopolític estable aquests conflictes resulten ideals perquè els instrumentalitzin de manera encoberta els que desitgen apoderar-se del poder global o regional.

Israel ara és a Gaza perquè se sent obligat a erradicar una organització terrorista que rep suport de l'Iran, la seva nèmesi regional, des de fa molt. Al mateix temps, els EUA van despatxar dos grups de portaavions al Mediterrani oriental per evitar que la guerra es propagués al Líban, on Hezbol·lah, un altre representant iranià, ha estat fustigant Israel amb drons i míssils a través de la frontera. La metxa que va encendre Hamàs el 7 d'octubre dista d'haver-se apagat.

Sumem la retòrica cada cop més agressiva de la Xina contra Taiwan i el seu reclam de sobirania al mar de la Xina Meridional, i resulta fàcil percebre com és de volàtil la situació mundial. Per augmentar encara més la incertesa, el món transita un ampli realineament. El Sud Global exigeix més representació i sorgeixen noves aliances i coalicions fora de l'abast d'Occident.

¿Es convertirà la competència d'"Occident contra la resta" en el context en què declinarà el domini occidental? ¿O els poderosos corrents polítics europeus i estatunidencs allunyaran Occident de les seves estructures d'aliança tradicionals en una direcció més antidemocràtica? Putin aposta perquè els EUA abandonaran les seves obligacions transatlàntiques després de les eleccions presidencials de l'any que ve. Fa calfreds pensar en què li passaria a Europa en aquest cas.

Efectivament, està sorgint un nou món. Es caracteritzarà no només per una interdependència més gran, sinó també per més inseguretat, perill i guerra. L'estabilitat de les relacions internacionals esdevindrà un concepte estrany, d'una era passada... que no vam saber apreciar del tot fins que va desaparèixer.

Copyright Project Syndicate