Sobre “L’Opéra de Quat’Sous” de Brecht (1932)
Peces Històriques
De l’article del crític d’espectacles Joan Tomàs Rosich (Igualada, 1892 - Mèxic, 1968) publicada avui fa noranta anys a 'Mirador' (8-XII-1932). L’any vinent en farà seixanta de la primera traducció catalana, per Joan Oliver, de 'L’òpera de tres rals', de Bertolt Brecht (Augsburg, 1898 - Berlín Oriental, 1956). L’abril del 1984 es va representar al Teatre Romea dirigida per Mario Gas.
Quan, el 1922, arriba a Berlín, Berthold Brecht -Bert Brecht- tenia vint-i-quatre anys. Era un poeta vagabund, en tots els sentits de la paraula. No portava altre bagatge literari que un premi que acabava de guanyar, un munt de poemes de revolta i una obra teatral que aquell mateix any havia d’obrir-li pas entre els joves que, com ell, volien sentir-se acaronats per la glòria: Tambors en la nit. [...] El 1929 donà a conèixer, sota el títol de Die Dreigroschenoper, una versió arranjada de The Beggar’s Opera. El mateix que per a Eduard II de Marlowe, sentia Brecht per aquesta obra una atracció irresistible; li oferia ocasió, recolzant els efectes i transformant en requisitòria la ironia indulgent de Gay, per a renegar públicament d’un grapat de coses i institucions més respectades que respectables. Pabst, en el seu film, ha atenuat bastant les exaltacions de Brecht. Weill, músic talentós, el temperament i les idees del qual són, si fa no fa, les mateixes que les de Brecht, feu la partitura de Die Dreigroschenoper. “He recollit les notes -digué Weill- dels orgues del carrer, igual que si arreplegués escombraries; jo escric música per als pobres; per als rics ja n’ha escrit Wagner”. Die Dreigroschenoper conegué, millor que cap de les produccions precedents de Brecht, el favor del públic. Fou també, de totes maneres, discutidíssima. Alfred Kerr, sobretot, s’hi llençà com un llop, acusant Brecht de plagiari per haver introduït al text unes balades de Villon, i lamentant-se de la simpatia que els espectadors sentien per Mackie, el bandoler triomfador. Però els crits i les lamentacions de Kerr no serviren més que de reclam. Brecht i Weill, a darrers d’aquell mateix any, estrenaren, esperonats pel succés de Die Dreigroschenoper, una nova comèdia: Happy End, en el manifest preliminar de la qual proclamaven que és més criminal fundar un Banc que robar, i on s’hi veien, entre altres detalls divertits uns gàngsters de Chicago convertits per una xicota de l’Exèrcit de Salvació, unes girls vestides d’angelet cantant l’Hosanna a llaor de Sant Rockefeller i Sant Ford i uns orgues de catedral amb un rètol que deia: “Els untem amb lubrificants de la Standard Oil”. Hi hagué un daltabaix. [...] La darrera obra de Brecht de la qual tinc noticia fou estrenada a Munic a darrers de l’any passat, amb música, sempre de Kurt Weill. És un “conte japonès”, titulat L’home que diu que sí a tot. La tendència és més revolucionària que mai. Es tracta d’un pobre diable al qual tiren els seus companys a un precipici perquè el veuen feble per a continuar el camí i els resultaria un destorb. Brecht vol significar amb aquesta obra que per a la llibertat col·lectiva no s’ha de mirar gaire prim en el que faci nosa. Entén, com Gay, que la vida és una plasenteria, però ell s’ho pren a la valenta. Ah!, i fumant puros de dos marcs.
